III REUNIÓ D'ARQUEOLOGIA CRISTIANA HISPÀNICA

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS UNIVERSITAT DE BARCELONA 

CONSELL INSULAR DE MENORCA

BARCELONA, 1994

LES CERÁMIQUES TARDANES IMPORTADES (SEGLES IV-VII DE LA N. E.) DEL JAClMENT ROMA DE LA PUNTA DE L'ARENAL (XABIA, MARINA ALTA)

INTRODUCCIÓ. Les darreres fases d' ocupació del jaciment roma de la Punta de l' Arenal (a partir del segle VI i fins al segle VII) no han estat estudiades ni valorades correctament. Desconeixem gairebé totes les seues estructures tardan es, exceptuant només la fossa d 'un abocador apareguda a l'interior de l'«habitació D». Aquesta darrera estructura (ex cavada per G. Martín el 1964),1 tot i ésser bastida en epoca alto-imperial, es mantingué també en ús, probablement, fins a la segona meitat del segle v, tal com semblen indicar les cerámiques que hi aparegueren. Tanmateix, el volum i la importancia del material arqueológic moble (format básicament per cerárniques, pero també per altres materials, com ara les monedes),' ens fa revisar el plantejament que fms a eixe moment es tenia del jaciment, reconsiderant així la suposada «decadencia» en la qual degué caure l' assentament a partir del segle IV amb una ocupació residual i poc significativa. És justament ara quan els contactes i relacions comercials amb altres árees geográfiques semblen diversificar-se: sud de la Gál-Iia, nord d' África, Mediterrani oriental, Eivissa.

De totes aquestes zones, fou, pero, el nord d'Africa l'área d'on provenien la majoria de les cerámiques comptabilitzades en aquest treball (fines i comunes), tal com succeeix amb el material amfóric de l' Arenal, que mostra un 76 % de peces del mateix origen. Aquesta darrera etapa de la Punta de l' Arenal (en realitat, continuació des de l'inici de l'assentament a la darreria del segle I a. de la n. e., amb un possible lapse o reestructuració durant la pri-mera meitat del segle II de la n. e.), degué acabar en un moment indeterminat, ja dins, pero, del segle VII.

CERÁMIQUES FINES

 

Terra sigillata clara lucente 

El grup de la sigillata clara lucente (nom amb el qual Nino Lamboglia batejá aquestes cerámiques) , o el més modern apel-latiu de «cerámiques tardanes de revestiment argilenc» utilitzat en treballs recents," és, cronológicament, el tipus cerámic més antic d' aquest estudi.

Tradicionalment, la sigillata lucente ha estat considerada la continuació de la clara B i la prelucente, no tan sols per les seues característiques formals, sinó fms i tot pel que fa a les zones de producció. Tanmateix, les investigacions mampreses per A. Debat i M. Picón? sobre la base de l' análisi de les pastes, donen com a zona majoritária d'origen de la sigillata lucente 1'área de Savoia, mentre que la sigillata clara B tingué la principal área de producció a la regió del Roine. La sigillata clara lucente es caracteritza pel vernís marró metál-Iic (de diverses tonalitats més rogenques o més fosques) amb irisacions. La pasta és poc dura, de coloració clara amb tonalitat rogenca o groga i sense desgreixant visible. Les decoracions predominants hi són fetes a rodeta, pero també s'utilitza la decoració pintada (de tons blanquinosos), a motlle i a la barbotina. La seua cronologia inicial és de la segona meitat del segle 1Il, tot i que és especialment abundant al llarg del segle IV, i perdura, segons sembla, fms al segle v. El repertori formal de la sigillata lucente de la Punta de l' Arenal és ben reduít, amb un predomini absolut de la forma Lamboglia 1/3, que representa el 50 % d'aquesta cerámica al jacimento Segueixen després les formes tancades, corresponents a gerres amb una ansa, de tipus no estrictament enquadrables entre les formes produídes als tallers de Savoia, com és ara el cas de Portout. 8 La difusió de la sigillata clara lucente, tot i centrar-se a l'angle nord-oest de la Mediterránia, s' escampa per la costa italiana, Sardenya i Paísos Catalans, amb prolongacions que arriben encara més al sud, ádhuc al nord d' África.

Terra sigillata paleocristiana grisa

Les sigillates paleocristianes grises, conegudes amb diferents norns a la bibliografía (cerámica estampada grisa, i més darrerament «derivées de sigillées paléochrétiennes»), foren produídes al sud de la Gál-lia. Jacqueline i Yves Rigoir, estudiosos d'aquestes cerámiques, n 'han destriat tres grans grups o árees de producció: el Grup Llenguadociá (amb centre a Narbona), el Grup Provencal (amb centre a Marsella), i el Grup Atlántic (amb centre a Bordeus). D'aquests tres grups, només els dos primers són presents a la Península i les Balears, car les cerámiques de l' Área Atlántica no s'han constatat en aquestes zones. Les característiques específíques de cadascuna de les dues produccions, llenguadociana i provencal, es basen sobretot en el repertori de les decoracions «estampades», així com en alguns trets formals de les peces. Tot i amb aixó, a hores d' ara no són molts els motius atribuibles a una o altra de les árees." Aquestes cerámiques mostren una pasta homogénia i compacta de color gris, amb fines partícules de mica. Són cobertes per un vernís, molt fi, de color gris (amb diverses tonalitats que poden arribar al negre), que en alguns casos ha estat perdut, parcialment o totalment. La decoració, present en gairebé totes les peces, es realitza rnitjancant motius estampats (molts d'ells presos de les sigillates africanes), tot i que també hi és freqüent 1'ús de la decoració a rodeta. 

Pel que fa a la seua cronologia, la TS paleocristiana grisa apareix en contextos de la darreria del segle IV i ben especialment al segle v, tot i que sembla que perdura fins a un moment no deterrninat del segle VI (almenys en alguna de les seues formes, com és ara la R. 29)." Només tres formes del quadre tipológic de Rigoir són presents a la Punta de l' Arenal, tot i la presencia d'algun fragment indeterminat o dubtós, així com l'atribució a la forma 2 de Rigoir del fragment d'ala 1531 A, peca que Caballero Zoreda 1975, considera un posible fragmento de imitación española de cerámica paleocristiana. La forma Rigoir, gran plata de parets lleugerament obertes rematades per una ala més o menys horitzontal, és la més abundant, amb un 50 % de les peces conegudes al jaciment. La R. 6 apareix representada per una vora i possiblement per un repeu. Aquesta forma, amb tres variants principals, correspon a copes de parets de tendencia globular i vora recta (més o menys decantada cap a 1'interior). El repeu és anular. L'última forma present, per bé que dubtosa, és la Rigoir 2, que correspon a un plat d'ala plana. La cerámica estampada grisa es difon, básicament, per la Mediterránia occidental (península Ibérica, Balears, Sardenya, Italia, Marroc, etc.), i arriba, pero, al seu extrem oriental (Grecia). A partir de les característiques formals, així com de la comparació dels motius decoratius, hem atribuít un origen llenguadociá o provencal a set fragments, deixant-ne com a indeterrninats uns altres tres. Tot i amb aixó, la inclusió d'aquestes peces dins una área o una altra no és ben segura, sobretot si en considerem l' estat fragmentari.

Terra sigillata africana 

Tot continuant la tradició iniciada al darrer quart del segle 1 de la nostra era amb la terra sigillata clara A, una nova cerámica fina, també de producció africana, s' escampa a partir del segle IV pels mercats de la Mediterránia, Aquestes cerárniques, de pasta de color taronja, granulosa (més o menys fina), dura i amb escás desgreixant, tenen un vernís roig clar o taronja que cobreix l'interior de la peca i tan sols parcialment la seua part exterior. La terra sigillata africana D presenta, seguint Rayes, dues produccions principals; la primera d'elles, definida per Carandini i Tortorella" com DI, es caracteritza básicament pel vernís opac; el segon grup, o D2, es caracteritza pel vemís lluent i l' argila menys depurada que el D1. 

Entre aquests dos grups, els autors esmentats anteriorment situen la producció D 1/2, de verrus sernibrillant i característiques técniques poc defmides a hores d' ara. La terra sigillata africana D presenta dos tipus de decoració: a rodeta i estampada. Aquesta segona técnica fou, pero, la que aconseguí una més amplia difusió i significació. RAYES classifica la decoració estampada en cinc grups o estils, amb diverses fases dins cada grupo A la Punta de l' Arenal, a més d 'una escassa mostra de les decoracions a rodeta (Rayes 81), trobem motius estampats dels estils A 1, A II, A ID iE II. Cronológicament aquestes produccions ocupen un amplíssim període de temps que comença a la darreria del segle III, es generalitza durant el segle IV i arriba fins a la segona meitat del segle VII. Tanmateix, les formes més antigues trobades a la Punta de l' Arenal se situen ja en pIe segle IV (Rayes 58 B, 59 i 61 A), mentre que les més tardanes arriben a la segona meitat del segle VI o comencament del VII. Elllarg període cronológic omplert per aquestes cerárniques es correspon amb un ric repertori formal, dividit en quatre grups (per a les formes obertes) segons A. Carandini i E. Tortorella: 

a) Plats iescudelles sense peu o amb peu atrofiat (300-500). 

b) Plats i escudelles amb peu (400/450-650).

c) Copes i vasos de llistell sense peu o amb peu atrofiat (350/400-500). 

d) Copes amb peu (400/450-650). 

Aquestes cerámiques formen el conjunt més important de totes les terrisses fines tardanes de l' Arenal, amb uns percentatges que ultrapassen el 73 % del total (considerant tant els fragments amb forma coneguda com els de forma indeterminada). La terra sigillata africana D tingué una difusió molt amplia. Apareix a tota la Mediterránia, a la costa atlántica europea i també a 1'Europa continental i a la mar Negra. L'ocupació vándala de l' África sembla incidir reduint -ne les exportacions, que foren represes novament amb la conquesta bizantina i es mantingueren fins a l'entrada dels árabs al nord d'África. 

Late Roman C

Aquestes cerámiques foren produídes a la Mediterránia oriental, amb Focea com a principal centre de producció, tot i que darrerament n'han estat descoberts nous tallers en árees próximes. La Late Roman C és una cerámica de pasta rogenca coberta per una engalba del mateix color pero amb diverses tonalitats més o menys fosques, en la qual predominen, pero, els tons amarronats, i és la característica d' algunes peces la coloració ben fosca, quasi negra, que pren la superfície de la vora.

La decoració és feta a rodeta (sobre la cara exterior de la vora o a 1'interior de la peca sobre la base) o bé estampada. Rayes en destria tres grups d' entre els motius estampats, cadascun d' ells amb característiques i cronologies diferents: motius vegetals, decoració animalística i decoració amb creus, monogrames i figures humanes. La cronologia global d'aquesta cerámica aniria des de la darreria del segle IV fins a la primera meitat del Vil, tot i que el seu període de máxirna esplendor fou entre mitjan segle V i mitjan segle VI.

El seu repertori formal és ben escás, i més encara a la zona occidental de la Mediterránia i facana atlántica d'Europa, on quasi l'única forma present és la Hayes 3 en les seues diverses variants (puntualitzant, pero, que, segons A. Carandini," la Hayes 3 suposa «almeno la meta de la produzione ...» de la Late Roman C). Aixó mateix s' esdevé amb el material de la Punta de l' Arenal, on només trobem representada aquesta forma que podríem definir com una safa de vora vertical que al' exterior es mostra engrossida i ixent en la part inferior, amb repeu baix anular. La difusió de la Late Roman C a la península Ibérica és cada cop més ben coneguda i per aixó quantitativament més important; és present en molts assentaments costaners, tot seguint una ruta marítima que des de la seua área de producció a Focea arriba, passant per Sicília i vorejant la península Ibérica," fins a la Gran Bretanya. 

CERÁMIQUES COMUNES IMPORTADES

Amb les cerámiques fines importades, materials ben representats a la Punta de l' Arenal, volem incloure un altre conjunt, aquest, pero, de terrisses comunes. Aquestes cerámiques, tot i ésser numéricament menys abundants que no pas les fines," tenen I'interés de correspondre a uns materials poc coneguts i valorats, presents pero en molts jaciments amb cronologies tardanes de I'área mediterránia. A l' Arenal n'hem destriat dos grups clarament representats, així com un tercer grup tan sols present amb una peca:

 

a) El grup de les olles/cassoles modelades a má. 

b) El grup de les cerámiques tardanes ebusitanes. 

c) El grup de les olles de vora recta i cos acanalat. 

a) És el grup més nombrós, amb unes catorze peces (vores, que en cap del casos ens mostren el perfil complet) i diversos fragments de coso. Es tracta de vasos amb forma de tendencia hemisférica o globular, de base probablement arrodonida (no se'n conserven fragments de base entre les peces de l' Arenal), i amb la vora que gira cap a l'interior tot descrivint un típic engrossiment rematat per un curt llavi amb una certa tendencia al' exvasament. Tant les seues característiques com el fet que en alguns exemplars es conservaren taques del foc, fa pensar que foren utilitzats com a vaixells per a cuinar. La seua pasta és prou dura i granulosa, amb partícules de quars blanquinós (predominantment) i d'altres de lluentor micácia i color negre ben visibles sobre la superfície (per a REYNOLDS, 1985, es tractaria d'un material d'origen volcanic). El color de la pasta varia entre el gris fosc predominant i altres tonalitats marrons rosades, que en tot cas no es mostren d'una manera homogénia per tota la peca, conseqüéncia del tipus de cocció. 

Extemament, la seua superfície presenta un brunyiment de faixes estretes més o menys horitzontals. A les vores, els diámetres oscil-len entre els 17 i els 31 centímetres, amb uns diamétres máxims (corresponents a les parets) lleugerament superiors. Tipológicament correspon a la Forma 8, del Grup 1.2, de les cerámiques fetes a má (Handmade Fabrics) de Fulford, autor que estudia els materials de les excavacions de Cartago realitzades per la British Mission (1984). Al treball de REYNOLDS,1985 (autor que segueix RAYES, 1976 i FULFORD,1984), correspon a la Forma 2.1 del Grup 2. La seua cronologia se situa (seguint Fulford), entre 475/500 i la darreria del segle VI o el comencament del VII.

L'área de producció d'aquestes cerámiques no és, a hores d'ara, conegut amb certesa. FULFORD,1984, proposa com a possibles llocs d' origen Sardenya o les illes Eólies. REYNOLDS,1985, assenyala Cartago i alguns jaciments de 1'interior de Sicília com a únics llocs coneguts de distribució d' esta forma fora de la península Ibérica. Al País Valencia és present en abundants jaciments de l' Alacantí i del Vinalopó Baix i Mitjá (REYNOLDS, 1985); nosaltres hem constatat aquesta forma en diversos jaciments de la Marina Alta (els Banys de la Reina a Calp, les Moraires a Teulada, etc.), així com a Valentia. 

b) Aquest grup, del qual coneixem sis peces de l' Arenal, és format per gerres de coll llarg, cilíndric en el primer terc, amb un engrossiment posterior que li confereix una forma troncocóniea que va estretint -se cap a la vora, i acaba en un llavi curt i exvasat (del qual no es conserva cap exemple entre les nostres peces). El cos mostra una forma de tendencia ovoide o globular, amb el musele alt i aplanat, del qual arrenca una ansa que s'uneix al coll per l'engrossiment esmentat anteriorment. 

La base és plana, amb repeu anular i umb central (almenys en l'única peca que la conserva). Característica d' aquestes produccions són les marques horitzontals de tom sobre el cos, i ben especialment les decoracions incises sobre el musele, a base de motius de palmes, i, sobre el coll, amb línies ondulades separades per faixes de ratlles horitzontals. Cal exceptuar el fragment núm. 2671 A (fig. 3.5), corresponent possiblement a una forma oberta (?), que fou decorat amb les típiques línies incises ondulades i paral-leles.

La pasta d'aquestes cerámiques és prou compacta i dura, d'un color beix/marró elar o de tonalitat rosada en algun caso Té petites i escasses pigues fosques, alguns punts blancs de calc i unes fines partícules argentades probablement rnicácies. En algun cas s' observa una possible engalba de coloració semblant a la pasta pero un xic més fosca. Tipológicament, podem ineloure aquestes gerres (exeloent-ne el fragment núm. 2671 ja esmentat) dins la forma RE-0314c (o semblant) de JOANRAMON,1986. Així mateix, les podem fer correspondre amb el Tipus LXX del repertori amfóric de KEAY,1984. 

La cronologia d' aquestes peces sembla centrar-se al segle VI, amb una possible data d'inici del comencament del segle v o fms i tot de la darreria del IV(?), i una data final, almenys a Eivissa, del 575-625 de la nostra era. Per les seues característiques formals, així com pel tipus de pasta, considerem l'illa d'Eivissa el lloc on foren produídes aquestes cerámiques. D' aquesta manera veiem que en un moment tarda (potser a partir del segle v), es reinicien amb una certa intensitat les relacions comercials amb l'illa Yema,relacions que no fan sinó continuar un procés comencat molts segles arrere.

Pel que fa a la seua Mea de difusió, tot i que les dades de que disposem són ben parcials, constatem la seua presencia en diversos jaciments de la Marina Alta (on, a més d' aquestes gerres, trobem d'altres formes), com és ara el cas dels Banys de la Reina (Calp) i altres. També, pero, apareixen a Lucentum (barri de Benalua, Alacant), Valentia, el Grau Vell de Sagunt, Pollentia, etc.

c) Aquest grup és representat només per una peca. Correspon a una olla (?) de cos de tendencia globular i coll cilíndric rematat per un curt llavi lleugerament engrossit. Conserva una ansa que ix del musele i va a la part superior del coll; suposem pero, que aquesta peca en devia tenir dues, tal com s' observa en altres exemplars de la mateixa forma (RAYES,1976). La pasta és granulosa fina, de color roig fosc amarronat amb alguns punts blancs. La superfície exterior mostra una tonalitat grisenca fosca. El cos presenta abundants i característiques estries. Sobre el coll apareix el grafit d'una creu fet abans de la cuita. Aquesta forma sembla inelosa en el grup de les olles (Cooking-pots) de la Ware III, dins les «Palestinian Wares» de RAYES,1976.

També pareix relacionar-se amb el tipus 16 del grup B de la tipologia establerta pel CATHMA (1988), tot i que l' estat fragmentari de les peces impedeix de fer més precisions. Pel que fa a la datació, aquestes cerámiques presenten diverses cronologies. Rayes les situa pels volts del segle ID de la n. e., mentre que al treball del CATHMA són col-locades entre els segles VI-VII. L'origen d'estes cerámiques pot situar-se a l' área de la Mediterránia oriental, més concretament (seguirit Rayes) a la zona de Palestina. A la Mediterránia occidental tan sols són constatades a Marsella (CATHMA); són abundants al' extrem oriental de la Mediterránia, área on devien ser produídes.

Joaquim Bolufer i Marquès