Enllaços d'interés

dijous, 27 de juliol del 2023

Medieval feudal: primers temps de la conquesta feudal

ELS PRIMERS TEMPS DE LA CONQUESTA FEUDAL A XÀBIA. 

L’EVIDÈNCIA ARQUEOLÒGICA 

 

Joaquim Bolufer Marqués, Museu Arqueològic i Etnogràfic Soler Blasco


Resum:

L'actual territori de Xàbia fou conquistat coetàniament a l’ocupació de la ciutat de Daniya esdevinguda entre maig/juny de l’any 1244. Tanmateix, els primers documents escrits que ens parlen de l’actual vila de Xàbia són del regnat de Jaume II, net del conqueridor, datats entre novembre de 1304 i maig de 1308. En aquests documents s’esmenta una fortalesa bastida pels «xabiencs», ben probablement el cortigium conegut per altres documents posteriors, que comprenia una torre —la torre de l’església— i la torre i les cases d’En Joan Cairat, totes dues delimitades per una tanca de tàpia i una vall amb avant-mur. Els testimonis arqueològics d’aquells primers temps de colonització feudal a Xàbia són minsos; tanmateix, el Museu de Xàbia ha anat recollit i documentant des de fa quasi trenta anys alguns materials —bàsicament ceràmiques— d’aquelles primeres dècades d’ocupació dels nous pobladors cristians. Dos són els jaciments que han aportat materials: la vila de Xàbia i la torre de les Capçades. En aquesta comunicació presentarem totes les evidències arqueològiques d’aquests moments, emmarcant-les dins el seu context històric.

Paraules clau: Arqueologia, Conquesta feudal, Segle XIII, Importacions catalanes, Xàbia, País Valencià.


1. Introducció

L'actual territori de Xàbia fou conquistat coetàniament a l’ocupació de la ciutat de Daniya esdevinguda a juny de l’any 1244 per obra del cavaller Pere Eiximén d’En Carroç, lloctinent del conqueridor. Les primeres notícies conegudes sobre aquest territori són quatre documents recollits a les Efemèrides de G. Cruanyes (1986), que segons aqueix erudit, es trobaven a l’Arxiu Municipal de Xàbia i feien referència a aquesta vila. Tanmateix, aquests documents, emesos per Jaume I entre el 9 de maig de 1245 i el 6 de juny de 12732 , fan referència en realitat a Dénia i el seu terme, dins el qual es situava Xàbia. No sabem perquè, G. Cruanyes tergiversa les cites d’aquests documents situant-los a l’Arxiu Municipal de Xàbia, quan en realitat formen part de l’Arxiu Municipal de Dénia i l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En tot cas, allò que indica la documentació és la necessitat que el monarca té de repoblar les noves terres conquistades, i per això concedeix privilegis i ofereix terres, cases i tallers, no només als cristians, sinó també a musulmans i jueus: “...donandi et dividendi ac stabiliendi pro nobis, quibuslibet christianis, iudeis et sarracenis, at utilitatem nostram, domos et operatoria et plateas et alias terras, que et quas in Deniea et in Calpe et in terminis suis inveneris ad donandum...”3 . A hores d’ara, el document més antic en el qual s’esmenta el terme de Xàbia és de l’any 1264. En aquest document conservat a l’Arxiu del Regne de València, Jaume I fa donació a En Galceran de Cruanyes d’una .... “he reditate, turris et alcharea quondam vocatam Benimadroch site termini Xabee in castri Denia”. El Benimadroc és, a hores d’ara, el nom d’una partida situada a l’àrea central de la Vall de Xàbia, entre la Barranquera al sud, el Montgó al nord, la Vall a ponent i els Tossals a llevant. Tanmateix, les primeres referències concretes que ens parlen sobre l’actual nucli urbà de Xàbia són de temps de Jaume II. Es tracta d’una sèrie de documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, publicats per R. Chabás al primer número d’ El Archivo, datats entre novembre de 1304 i maig de 1308. En aquesta sèrie de documents, Jaume II commina als habitadors de Xàbia, en un primer moment, perquè enderroquen la fortalesa començada, i poc després perquè l’acaben. Aqueixa fortalesa, ben probablement el cortigium5 conegut per altres documents posteriors, comprenia una torre —la torre de l’església— i la torre i les cases d’En Joan Cairat, totes dues delimitades per una tanca de tàpia i una vall amb avant-mur. Aquest recinte fortificat —el cortigium ja esmentat— estaria dins un recinte més ampli emmarcat per un mur que definiria la primitiva vila de Xàbia, un espai urbà de només unes 4,3 ha (bolufer, 2004).


2. Arqueologia dels primers temps feudals a la vila de Xàbia 

Els vint-i-set anys de treballs i estudis arqueològics fets a la vila de Xàbia, a penes si ens han aportat dades sobre els primers pobladors d’època jaumina. Més abundants són els materials i les estructures que podem situar a partir del segle xiv, alguns recollits per J.B. Soler i els seus col·laboradors abans de l’any 1985 en diverses obres fetes a la vila —sense que sapiam el lloc concret de les troballes (roig, 1987)— i d’altres procedents de les excavacions arqueològiques fetes d’ençà de l’any 1990. De les trenta-cinc intervencions realitzades des dels anys noranta fins ara, només les excavacions fetes a la plaça de l’Església l’any 2006 han aportat materials, i almenys una estructura, que podem situar en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xiii. També unes escasses troballes aïllades han aportat evidències d’aquests moments: un diner de Jaume I aparegut durant les obres d’urbanització de la plaça de l’Església, i potser alguns fragments de ceràmica amb decoració en verd i negre sobre fons estannífer de procedència catalana recuperades al carrer d’Avall i al portal del Clot. L’excavació de la plaça de l’Església —el gran espai obert i central del nucli històric de Xàbia— s’emmarcava dins el projecte de seguiment arqueològic de les obres de reurbanització i pavimentació realitzades entre 2006 i 2008. En aquest espai es varen fer tres cales rectangulars situades d’oest a est: les dos primeres afectaren bàsicament al fossar medieval (segles xiv-xv), mentre que la cala III, de 10 x 4 m. i una orientació est-oest, se situava a l’extrem llevantí de la plaça. Aquí però, hi aparegueren només dues estructures de rellevància: 

1. La fossa o fornal UE 3011, de forma cilíndrica, excavada al sòl natural de gleva, de 70 cm. d’altura i 108 cm. de diàmetre, que interpretem com la fossa de fundició d’una de les campanes de l’església de Sant Bertomeu7. 

2. La UE 3009, una gran sitja de secció cònica excavada al sòl natural de gleva, que havia estat afectada per les antigues obres d’anivellament realitzades a la plaça i per les obres de pavimentació, per la qual cosa havia perdut part de l’altura original, conservant uns 105 cm. d’alçada màxima. La base era plana, de forma circular, i amb un diàmetre màxim de 220 cm. L’interior de la sitja el formava un potent reompliment (UE 3004) que amortitzava l’estructura i que podem interpretar com un abocador format per terres margoses, de coloració grisenca, que contenien alguns còdols de tap i un conjunt de materials arqueològics.


3. El material arqueològic de la sitja de la plaça de l’Església 

El registre arqueològic recuperat a l’interior de la sitja estava format bàsicament per ceràmiques, però també per algunes peces metàl·liques de ferro i coure, os, un fragment de vidre i restes de fauna. El conjunt de les ceràmiques està compost per dos grups; un de més reduït, amb materials de filiació andalusina, i un altre més nombrós amb ceràmiques dutes pels nous colons feudals. Les ceràmiques tardo-andalusines, molt fragmentades, presenten un repertori dominat per les gerretes/gerrotets i els cànters, mentre que els altres tipus estan representats per només una peça: safa, cresol de peu alt, setrill/redoma, olla, cassola i tapadora. Són poques les peces amb coberta esmaltada: un repeu de safa decorat amb estampilles sota coberta d’esmalt verd oliva, un fragment de peu de cresol cobert amb esmalt turquesa, un fragment d’una forma tancada, probablement una redoma, amb esmalt exterior verd oliva i els fragments de paret d’una olla amb esmalt interior melat. La resta del material decorat mostra una senzilla decoració pintada en òxid de manganés a base de línies o traços. Les ceràmiques i els materials metàl·lics de cronologia feudal, formen el conjunt més interessant. Algunes de les peces d’aquest reompliment (UE 3004), ens permeten situar el conjunt en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xiii, amb una notable presència de materials importats procedents del Principat de Catalunya, i un registre similar a d’altres conjunts del País Valencià de cronologies semblats, com és ara el cas dels materials procedents de les excavacions del castell d’Ambra (azuar i altres, 1999), situat al nord-oest de la Marina Alta.


4. La torre de les Capçades 

Aquest jaciment, ara profundament alterat per una moderna urbanització, se situa a uns 2500 metres al sud/sud-est de la vila de Xàbia, sobre la vessant nord de la carena dels Tossalets, serralada que defineix pel sud el Pla de Xàbia. S’hi han realitzat dues campanyes d’excavació (1986 i 1991) centrades en les restes d’una torre de planta rectangular d’època andalusina i altres estructures d’habitació adossades al basament de l’esmentada torre. Aquest assentament, ocupat durant els segles xii i les primeres dècades del xiii, va tornar a ser ocupat després de la conquesta feudal durant uns pocs anys (bolufer,1987 i garcía i altres, 1994). D’aqueix efímer assentament cristià, provenen uns pocs materials recuperats en les dues campanyes d’excavació adés esmentades però sobre tot del reompliment d’una sitja, situada uns 200 metres a l’est de la torre, que va ser localitzada casualment el mes d’abril del 2002 en ser seccionada per una pala mecànica. Aquesta estructura, de la qual es conservaven les 2/3 part, estava excavada sobre la roca margosa, presentant una forma aproximadament piriforme de 190 cm d’altura màxima, amb una base circular més o menys plana de 210 cm de diàmetre i parets corbades que a l’extrem superior definien una boca circular d’uns 115 cm de diàmetre, tot i que originàriament seria més petita. La sitja, estava reblida amb còdols i argila, i en menor mesura per diversos materials arqueològics: fragments de teules, algunes amb restes de pintura marró o blanca de calç, ceràmiques comunes sense envernissar (gerres, cànters, llibrells, cassoles, olles, etc) i uns pocs fragments de ceràmiques amb vernissos melats i verds. També s’hi van recuperar unes escasses restes de fauna.


5. Descripció del material arqueològic de cronologia feudal 
5.1 Ceràmica de taula 
Servidores 

Una única peça correspon a aquests tipus. Es tracta d’un fragment de vora i quatre fragments de cos, segurament de la mateixa peça d’una safa de parets rectes exvasades i vora recta arrodonida (Es-III-01; Làmina I i Làmina III). L’interior, cobert amb esmalt blanc estannífer —amb gotes que regallen per la paret exterior- presenta una decoració en negre i verd, que forma una banda horitzontal a la part superior de la safa, amb dues línies gruixudes en verd emmarcades per línies més fines en negre— una a la part superior i dues a la inferior- entre les quals es desenrotllen una sèrie de motius espirals en negre. A la resta dels fragments, que correspondrien a la paret/solera de la safa, es conserven motius en negre a base de línies paral·leles, espirals i un motiu reticulat definit per una línia corba, que potser correspondria a un motiu figurat: un peix (Beltran 2007, p 146). La safa de Xàbia té clars paral·lels amb altres peces de producció catalana -ben segurament barcelonina- publicades per J. Beltran (2007), trobades a Marsella i Arles (Provença), Barcelona i àdhuc Acre (Israel). La cronologia d’aquestes peces es situen a principis del segle xiii, nogensmenys, una safa trobada a Marsella, d’idèntica forma i decoració que la peça xabienca, mostra una datació de la segona meitat del xiii. També entre les peces del taller de pisa arcaica del carrer d’Avinyó de Barcelona (serra, 2016) trobem motius decoratius a base d’espirals, en aquest cas, no s’ha trobat cap peça que combine el verd i el manganés.


Pots / Albarels 

Aquest tipus està representat amb un únic exemplar fragmentat i ara restaurat. Correspon a una peça de forma cilíndrica i parets rectes, de coll curt i recte separat del cos per una motllura doble, i vora curta exvasada, quasi horitzontal, amb base plana i repeu anular. Un esmalt verd turquesa cobreix l’interior i exterior de la peça, quedant només en reserva l’interior extern del repeu. La pasta és de color roig viu, amb punts de color blanquinós (Es-III-03; Làmina I i Làmina III).El pot o albarel és una forma no coneguda en els conjunts d’època andalusina. Apareix per primera vegada en època feudal, tot i que sembla que les peces més antigues trobades al País Valencià se situen en la primera meitat del segle xiv (coll, 2009). Això vol dir que el “pot” recuperat a la plaça de l’Església és possiblement el més antic documentat fins ara al territori valencià. Peces similars han aparegut al conjunt del carrer Avinyó (serra, 2016), si més no pel que fa a la forma, car en tractar-se de peces de rebuig només un dels pots havia estat vidriat amb una coberta estannífera.


Cresols 

Estan representats per dos tipus: el cresol de pessic i cassoleta oberta, i el cresol de peu alt. Ambdues formes provenen de la tradició ceràmica tardo-andalusina, de fet, un fragment de cresol de peu alt procedent de la sitja (Es-III-74), amb esmalt turquesa, l’hem considerat com una peça andalusina, possiblement procedent dels tallers de Daniya. Els cresols de cronologia feudal presenten un esmalt melat que cobreix només l’interior de la cassoleta (Es-III-04; Làmina III) , en el primer cas, i totalment la columneta en el de peu alt (Es-III-14; Làmina I). Seguint martí i altres (2007), el tipus més abundantment representat en aquests primers temps de colonització feudal és el cresol de peu alt, mentre que els cresols de cassoleta oberta només han estat constatats a les excavacions del castell d’Ambra (azuar i altres, 1999) i potser al castell de Carrícola, tot i que aquí són considerats de cronologia exclusivament andalusina (ruiz i altres, 2015). A Xàbia, però es coneix un altre cresol de cassoleta oberta, de característiques similars al de la plaça de l’Església, que va ser recuperat durant la construcció del Mercat Municipal a principis dels anys quaranta del segle passat per J. Segarra, 1985.


Safes 

També aquest tipus prové de la tradició ceràmica andalusina; ara, però, els anteriors esmalts de color verd oliva, blanc o turquesa han sigut substituïts per uns esmalts melats o verd fosc. Les peces recuperades a la plaça de l’Església, molt fragmentades, presenten un perfil de carena alta, amb paret curta vertical, recta o lleugerament corbada, amb el llavi engrossit de secció aproximadament triangular. No se’n conserva cap repeu. Les pastes són compactes i dures de tonalitat rajola, més o menys clara, de vegades grisenca, amb alguns punts petits blanquinosos i altres, molt escassos, de majors dimensions. Els fragments conservats només permeten conéixer el diàmetre de tres peces, que oscil·len entre els 30 i 31 cm. Totes tres safes de Xàbia pertanyerien al tipus 1 de martí i altres (2007). L’interior de les peces conserven un esmalt dens i lluent, de color melat fosc de tonalitat verdosa (ES.III.09), o verd fosc (ES.III.05; Làmina III, ES.III.06) que regalla per la paret exterior. De les Capçades prové un petit fragment de vora (C.SIV.02) amb esmalt verd fosc, també de paret curta vertical i llavi triangular, de pasta compacta de tonalitat rogenca/rosada amb alguns punts blancs i un fragment de solera i repeu anul·lar recuperat a la torre de les Capçades (Capçades 86. Neteja tall W/ capa 4) de pasta compacta de color marró de tonalitat rogenca, amb punts foscos i d’altres blanquinosos.


Safetes 

Les safetes o escudelles estan representades almenys per sis exemplars. Es tracta però, com el cas de les safes, de peces molt fragmentades que no mostren un perfil complet, amb quatre vores (ES.III-07; Làmina I i Làmina III, ES.III-08; Làmina I, ES.III-10; Làmina I, ES.III-11; Làmina I) i dos repeus (ES.III-12; Làmina I, ES.III-13). Hi trobem representats els tipus 1 i 3 de martí i altres (2007). Les safetes del tipus 1 (ES.III-07, ES.III-08) mostren un perfil idèntic a les safetes del mateix tipus, ara amb uns diàmetres a la vora de 18/17 cm. Les safetes del tipus 3 (ES.III-10, ES.III-11) es caracteritzen per un perfil semiesfèric arrematat a la vora per una petita ala lleugerament exvasada i llavi motllurat, amb uns diàmetres entre 16/15 cm. 


Pitxers 

Aquest tipus està representat per set exemplars molt fragmentats, identificats en sis casos per la base o repeu de les peces (ES.III-16, ES.III-17; Làmina I, ES.III-18; Làmina I, ES.III-19; Làmina I, ES.III-20, ES.III-21) i només en la peça ES.III-15 (Làmina I i Làmina III), per diversos fragments de cos, ansa i vora. Aquest tipus, es caracteritza per un marcat repeu anul·lar, amb cos globular i coll recte, lleugerament exvasat, amb bec vessador molt marcat i una robusta ansa dorsal de secció circular. martí, pascual i roca (2007) identifiquen dos variants en funció de la proporció entre cos i coll, que l’estat tan fragmentari de les peces de Xàbia, fa impossible destriar. Del jaciment de les Capçades provenen nou fragments de cos i un repeu (C.SIV.01), possiblement de la mateixa peça, de característiques similars a les peces de la plaça de l’Església. Aquest tipus presenta una coberta d’esmalt verd o melat que cobreix també l’interior del pitxer, generalment en una tonalitat més clara. És un esmalt dens, si més no en la superfície exterior de la peça, que només deixa en reserva -parcialment- la part exterior de la solera. Les pastes són dures i compactes de color gris i beix-rosat, amb alguns punts fins blanquinosos i més escassament alguna partícula blanquinosa més gruixuda.


5.2 Ceràmica de cuina. 
Pasta reduïda 
Cassola 

És un tipus escassament representat, tant a la vila com a Capçades. De la plaça de l’Església provenen diversos fragments d’una cassola (Es.III.27; Làmina II i III), de pasta grisa, negra sobre les superfícies exteriors, de paret recta, exvasada i vora engrossida de forma triangular, amb la base lleugerament còncava. Conserva l’arrancada d’una anseta o agafador que sobreïx de la vora. Té un diàmetre de 22/23 cm i una altura de 5,5 cm. No hem trobat paral·lels clars per aquest forma, que presenta però semblances amb el fragment de cassola del Tipus 1 / figura 4, de martí i altres (2007). De la sitja IV de Capçades són diversos fragments d’una cassola (C.SIV.08; Làm. II) de base plana, paret curta corbada de vora cap a dins i dues anses planes. És una peça de factura tosca, feta a torneta, de pasta dura, color marró-rogenc, molt alterada i renegrida per l’ús, amb nombrosos punts blanquinosos, d’altres més foscos, i fines partícules de mica. Sembla correspondre a una producció catalana similar al tipus 10cA (lópez i beltran, 2009).


Olla 

Hem pogut destriar almenys cinc olles, tot i que només quatre de les peces conservaven la vora. Pertany al tipus 3 de martí i altres (2007), diversos fragments d’una olleta de pasta grisa/ negra, de cocció reductora, amb cos de tendència ovoide de parets fines i vora exvasada penjant, amb un galze o motllura, d’on arranca una ansa de secció plana (Es.III.28). Els autors abans esmentats citen com a paral·lels algunes peces de Tarragona, tal volta com algunes de les olles recuperades en una excavació a la Rambla Vella de Tarragona publicades per J. M. Macias i altres (1997). D’altres autors (Ruiz i altres, 2015) plantegen un possible origen lleidatà. Del tipus 1 de Martí i altres (2007) serien els nombrosos fragments d’una olla de pasta grisa, quasi negra externament, de cocció reductora amb cos de forma ovoide, coll curt i vora recta girada cap a fora (Es.III.29, Làmina II i III). Sobre el muscle apareixen línies incises horitzontals, fetes amb un punxó de punta roma, que descriu línies paral·leles i d’altres ondulades. Sobre la part superior del muscle es conserva, parcialment, una marca de taller impresa, de forma circular o el·líptica, amb un motiu en relleu que sembla representar una estrela o una flor (?) amb els pètals de forma apuntada. Aquest tipus d’olla és el més freqüent d’aquest període al País Valencià i Catalunya. La tècnica, la forma i les decoracions ens indiquen clarament el seu origen català, amb peces similars aparegudes a diversos indrets de Catalunya, com ara Barcelona (lópez mullor i beltran, 2009). També segurament del tipus 1 és un fragment de vora (Es-III-96) d’una olla de pasta reduïda (negra), vora recta i girada cap a fora amb un diàmetre aproximat de 190 mm. D’una altra peça, de tipus indeterminat, es conserven diversos fragments de la paret i la base. Correspon a una peça de forma ovoide i base plana (Es.III.30), amb pasta de tonalitat marró fosca, amb abundant desgrassant de punts blanquinosos i punts fins de mica daurada, àdhuc algun gra gros de quars; pastes que novament ens remeten a les produccions de l’àrea de Barcelona (lópez mullor i beltran, 2009, p 500). A la sitja de la plaça de l’Església també s’hi arreplegaren nou petits fragments de cos de ceràmica de pasta reduïda (quasi negra), probablement olles (Es-III-98), i un fragment de cos d’una olla o cassola (Es-III-97) de pasta reduïda grisa, quasi negra, amb esmalt interior negre (melat socarrat?).


5.3 Ceràmica comuna. 
Pasta oxidant 
Cànter 

És la forma més representada del conjunt, tot i que l’enorme fragmentació de les peces fa ben difícil quantificar el nombre de cànters. De la plaça de l’Església provenen més de cent trenta fragments, entre els quals hem pogut destriar aproximadament, una trentena de peces, mentre que a les Capçades hem pogut destriar unes cinc peces entre el conjunt de fragments recuperats. En tots els casos es tracta de peces amb cos de forma globular, base plana, coll cilíndric i vora recta, lleugerament engrossida i en algun cas un poc exvasada, amb dues anses de secció circular amb solcs a l’exterior. La major part dels cànters presenten restes de decoració pintada en òxid de manganés a base de grups de tres línies o traços paral·lels. Les vores conservades presenten uns diàmetres que oscil·len entre els 12 i els 14 cm. Les pastes són els tots els casos clares, de cuita oxidant, amb colors que va de les tonalitats rogenques al beix. 


Cossiol 

Denominem cossiol a una forma de ceràmica comuna oberta, sense esmaltar, de forma troncocònica invertida, de tamany mitjà, amb base plana i paret recta exvasada arrematada per una vora d’ala, lleugerament alçada a l’exterior, que sobreïx a l’interior de la peça. Només coneixem un exemplar d’aquest tipus (Es-III-54) que a pesar d’estar fragmentat ofereix un perfil complet. Té un diàmetre a la vora de 22 cm, i 14 cm a la base, amb una altura de 15,5 cm. Té una pasta compacta, de color rogenc amb alguns punts blancs, externament de tonalitat beix. No coneixem a la bibliografia consultada cap forma similar, aquesta peça recorda als trespeus de cronologia almohade (azuar, 1989, p 276), ara però amb major altura i sense els peus que defineixen la forma andalusina.


Llibrell 

De llibrells només en coneixem una peça a la plaça de l’Església (Es.III.53) ; correspon a una vora d’ala engrossida horitzontal, de pasta oxidant, color marró clar, amb punts blancs, i superfície externa amb una engalba de tonalitat beix. De la sitja IV de Capçades provenen dos vores amb ala que penja lleugerament; el llibrell C.SIV.011, de 42 cm de diàmetre té una pasta color beix, de tonalitat rosada a l’interior, amb fines partícules fosques i d’altres, molt més escasses, blanques. L’altra peça, C.SIV.012, té 39 cm de diàmetre i pasta compacta de color beix-rosat, amb algunes partícules rogenques de xamota, i d’altres blanques. També de Capçades és un fragment de cos i base (C.SIV.013) d’un altre llibrell de pasta beis, compacta, amb partícules fosques i d’altres blanques. Aquesta forma, ben representada en aquests contextos (martí i altres, 2007), correspon a un tipus derivat de formes andalusines, uns recipients de tamany mitjà/gran, de forma troncocònica invertida, amb parets rectes i base plana. 


Orsa 

Aquesta tipus, de grandària i capacitat mitjana, seria destinat, seguint martí i altres (2007), no tant al transport, com a conservar i emmagatzemar aliments. A Xàbia només coneixem un fragment de vora curta, recta i lleugerament exvasada, amb cos de tendència globular, d’una peça que podria ser inclosa en aquest tipus, tot i que presenta unes dimensions reduïdes, de només 17 cm de diàmetres. Conserva decoració pintada amb tres línies horitzontals a la vora i grups de dos verticals al cos. La pasta és de color marró clar, compacta i d’aspecte granulós, amb punts blancs i d’altres foscos.


Caduf 

De la plaça de l’Església prové un fragment de caduf (Es-III-55; Làm.II) de forma de tendència cilíndrica i base apuntada, amb un solc a la part central per nugar la peça al mecanisme de la sénia. Aquest caduf manté les característiques de les peces de cronologia andalusina trobades a Xàbia, ara però les parets són més gruixudes i la pasta de color rogenc amb nombrosos punts blancs de calç, ben visibles, d’altres foscos més fins, amb les superfícies exteriors poc refinades de color beix. Els tallers de Barcelona (serra, 2016) també produïren cadufs similars, tot i que presenten pastes distintes.


Gerra o Alfàbia 

Aquesta forma està ben representada a la sitja de Capçades, on hem pogut destriar els fragments corresponents almenys cinc exemplars, dels quals només se’n conserva una vora (C. SIV.07) semblantment del tipus 2 de Barcelona (beltran, 2012). Mostra un coll curt i vora recta, lleugerament exvasada i engrossida, de pasta rogenca de tonalitat rosada, beix a l’exterior, compacta i dura, que presenta algun punt fi de color marró/negre i d’altres blancs. De la plaça de l’Església no en coneixem cap de gerra, tot i que possiblement algun dels fragment indeterminats de pasta oxidant correspondria a alguna una d’aquestes peces. Les gerres o alfàbies, són contenidors de capacitat mitjana, destinats al transport de mercaderies —oli i vi majoritàriament—, que van ser produïts almenys des del darrer quart del segle xiii a Paterna (martí i altres, 2007). 


5.4 Altres materials 

Junt amb les ceràmiques, les excavacions arqueològiques de la vila i la torre de les Capçades han aportat d’altres materials entre els quals destaquen algunes peces metàl·liques. De la sitja UE 3009 prové una sivella de coure daurat realitzada, seguint l’estudi de júlia beltran i lídia font, 2011 amb la “tècnica de l’amalgama de mercuri en calent”. La peça (Es. III.114) està formada per una placa rectangular, amb quatre reblons de cap semiesfèric, articulada amb una anella (aquí fragmentada) de forma semicircular amb cap rectangular de secció el·líptica; al mig de la placa presenta un medalló amb un lleó rampant, que conserva restes d’esmalt blau envoltant el lleó. Sivelles ben semblants a la peça de Xàbia, tant per la forma com per la decoració, han estat trobades en diversos indrets de Catalunya, com ara Barcelona, Puigcerdà, Santa Creu de Llagunes o L’Esquerda (Les Masies de Roda). Aquestes sivelles, possiblement de producció barcelonina, tenen unes datacions centrades en el segle xiii, tot i que en algun cas apareixen en contextos del xiv. En l’excavació de la torre de les Capçades hi aparegueren dos clauets o tatxes de coure de cap circular ample, amb bany d’or, amb la representació d’un escut escaquejat semblantment de la casa d’Urgell (5386 A; Làmina III). Una peça similar, ara però amb la representació d’una altre escut, va ser recuperada a l’excavació del castell de Carrícola (ruiz i altres, 2015), en contextos de la segona meitat del segle xiii. També de l’excavació de l’àrea de la torre prové un anell de bronze amb una pedra encastada de pasta vítria de color blau fosc (5385 A; Làmina III). Un anell idèntic forma part de la col·lecció museogràfica de Vallada (la Costera), procedent de la partida de Gaixna, on hi havia una alqueria en època feudal coneguda com Gaixneta.
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada