ELS BANYS DE LA REINA (Calp. Marina Alta)
Data: 9/1988 - 10/1988
Centre: Museu Arqueològic Provincial d'Alacant
Durant els mesos de setembre i octubre de 1988 fou realitzada una excavació de salvament a l'area del jaciment romá dels Banys de la Reina, dins la partida del Morelló (Calp, Marina Alta). Previament, perd, durant la segona quinzena d'agost, hi havia estat feta una curta actuació en aqueixa mateixa zona en la que foren descoberts una serie d'enterraments tardans (segle VII ?) aixi com d'altres estructures anteriors. L'area a excavar va ser dividida en dues cates separades per una franja o testimoni d'un metre d’amplaria. En conjunt, la superficie marcada ocupava uns 354 m. La primera de les dues cates, la A, de 132,75 m. incloia un sector de l´anterior excavació esmentada, amb algunes de les estructures ja descobertes. La cata B, al nord de la A i separada d'ella pel testimoni, tenia una superficie de 221,25 m., que era ocupada per una potent capa de sorres dunars, de quasi un metre de poténcia, que va ser treta per mitjans mecanics.
El jaciment roma dels Banys de la Reina, és conegut des de les darreries del segle XVIII gracies als treballs del botanic Antoni Jospe Cavanilles, publicats a la seua obra “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Arquitectura, Población y Frutos del Reyno de Valencia” (Madrid 1795). Cavanilles hi realitza unes excavacions a pocs metres dels Banys de la Reina, diposits excavats en la pedra “tosca” que es comuniquen amb la mar mitjangant diversos canals. Aquests dipósits són interpretats com els “vivers” d'una factoria de “garum” - salses de peix, d'un tipus semblant a les conegudes en altres punts de la costa i que han estat estudiades per G. Martín (1970). En aqueixes excavacions Cavanilles hi descobrí, a més d’altres estructures, dos paviments de mosaic en blanc i negre que foren reproduits en l'obra damunt anomenada. Posteriorment, diverses han estat les troballes, tal com és ara el redescobriment (1965) d'un dels mo- saics publicats per Cavanilles (tot i que no coincideixen exactament), aixi com d'altres materials o estructures aparegudes durant la realització d'algunes obres en la zona o les més recents campanyes d'excavacions.
CATA A
Correspon a un rectangle de 9 mts. (nord-sud) x 14,75 mts. (est-oest) on s’agrupen una série d'estructures que semblen acabar en direcció sud, pero que es continuen en direcció nord (Cata B), est i oest. Un total de 70 unitats estratigrafiques han estat individualitzades en aquesta zona, moltes de elles corresponen a les estructures aparegudes, que tal com succeeix a la Cata B, presenten un alt grau de complexitat en les seues relacions. Hi apareixen ací una série d'elements que ens indiquen clarament la funció del conjunt excavat (tot i que hagen pogut tindre un altre ús en posteriors reutilitzacions), el qual correspondria a un complexe termal.
Trobem diverses basses (algunes amb diverses refaccions i modificacions) de forma quadrangular (UE 1004, 1003, 1002, 1005) una de les quals podria haver tingut una funció de dipósit, tal com fa pensar la seua cota, molt més elevada que les de la resta (UE. 1005): i una altra bassa, de dimensions més reduides i forma semicircular (amb el desguas en direcció S-E, UE. 1047) s'adossa a la cara sud del mur 1009. Aquesta “banyera” (que formaria part del caldarium) tingué tres refraccions en el seu cobriment interior (1017, 1063, 1006) i s'hi accediria per dos graons (UE. 1010, folrats amb plaques de mambre) situats a l´altra banda del mur dins d'una habitació de 4,50 x 4,60 mts. aproximadament, en la qual s'hi localitzen restes de tres paviments, un dels quals fou d'un mosaic blanc i negre (UE. 1029), i que per tant, sembla correspondre al mateix moment del gran mosaic situat a la cata B. Langle S-O correspon a un gran rebliment de terres cendroses, carbons, etc: (1021, 1034, 1035) que ompli un gran espai excavat en la pedra tosca. Aqueix rebliment caldria relacionar-lo amb labocador del forn o caldera de les termes, segurament situat a l´oest de la cata.
CATA B
La Cata B, de majors dimensions que la Cata A (15 mts. de nord a sud i 14,75 mts. d'est a oest), es situa al nord de Vanterior. Les estructures constructives que ocupen aquesta area presenten diversos nivells de reutilització, a més a més, alguns dels sectors (nord-est i nord-oest) no varen ser excavats totalment. Aquestes circumstancies dificulten la comprensió de la dinamica evolutiva de les estructures d'aquesta zona. Amb tot s'observa un primer moment d'ocupació (segle II de nostra era) amb 'aparició d'estructures relacionades amb el complexe termal. En moments més tardans es produeix una reutilització d'aqueix espai, perd amb fortes modificacions, sense que reste clara la pervivencia o no del seu primitiu ús. Un exemple il.lustratiu lofereix el gran recinte central, al voltant del qual s'articula la resta d'elements constructius. Aquest espai de grans dimensions (8,50 x 8,50 mts.) fou construit com a pati de les termes. La preséncia de les restes d'un paviment de mosaic en blanc i negre, apunta una cronologia del segle II com a moment originari d'aquesta construcció. L'esmentat mosaic (UE. 2036-2032, es conserva parcialment en zones periferiques d'aquesta unitat i presenta una decoració geométrica amb profusió d'esvastiques entrecreuades (possiblement quatre sanefes) que envoltarien el perdut motiu central. L'a al pati es faria mitjangant dues portes enfrontades situades als murs sud-est i nord-oest.
Posteriorment, aquest espai es reutilitzat ja en epoca tardana (darreries del segle IV / primera meitat segle V ?), tal com ho evidéncien els nombrosos i complexos rebliments que l'ocupen, aixi com la remodelació dels murs i altres estructures de l'área excavada. Al nord d’aquesta dependéncia es situa el recinte 2046, on els nivells més antics apunten cap a una funcionalitat relacionada amb el complexe termal. En eixe sentit es podria considerar la canal (UE. 2116) que discurreix adossada al nord del mur 2003, la qual, possiblement anava coberta per un paviment del que no queden restes. També 'habitació contigua a aquesta, podria vincular-se amb I'activitat termal. En nivells inferiors que restaren per excavar, s"aprecia una abertura en el mur 2095 (prolongació a loest del 2003) que sembla correspondre a una altra conducció, que comunicaria amb el recinte 2051. Tanmateix, les grans transformacions que afecten a aquesta zona, impedeixen corroborar clarament dites conclusions. Al recinte 2051, si bé no hem pogut excavar els estrats més profunds, s'observa, perd una forta remodelació estructural en murs (UE. 2040, 2045, 2110) i en la dinamica estratigrafica: reblits (UE. 2106) paviments (UE. 2060, 2099), etc.
Mena de conclusió
L'excavació d'aquesta zona del jaciment conegut com els Banys de la Reina, mostra les estructures d'un conjunt termal construit a partir del segle II d.n.e. Sobre les primeres construccions s’hi anaren adossant d’altres (com són ara les basses de la Cata A) relacionades pero, amb la primitiva funció del conjunt. A partir de les darreries del segle IV o durant la primera meitat del segle V (aquestes datacions cal admetre-les amb reserves, car els materials encara no han sigut estudiats i Vexcavació no esta acabada), el gran pati central ¡ d'altres habitacions són inutilitzades. Tanmateix, de mitjans del segle V sembla ser la reutilització ¡ construcció d'una nova i petita bassa rectangular (UE 1003) consegiiéncia de la reestructuració d'una anterior de majors dimensions (UE. 1004), justament quan ja no és clar el funcionament de les termes.
El conjunt més nombrós de materials, format quasi exclusivament per restes ceramiques, prové d'aqueixos rebliments més recents (segle VI / comencant VII ?) que omplen lantic i luxós espai. Mostra d’aixd, són els abundants fragments de marbre per a recobriments de murs (alguns d'ells motllurats) que junt amb d'altres materials (fragments de vidres plans, fragments de pintura mural, etc...) han aparegut a l'excavació formant part dels nivells tardans.
PEPA ROIG SARRIÓN
JOAQUIM BOLUFER MARQUÉS
LES CAPSADES (Xàbia. Marina Alta)
Data: 6/1987 - 12/1987
Centre: Museu d Xabia
Entre juny i desembre de 1986 foren realitzades unes excavacions de salvament al jaciment islamic de Les Capsades, dins el terme municipal de Xabia. Aquest assentament es situa a mitjan costera (a uns 35 m. aproximadament sobre el nivell del mar) d’un dels tossalets que forme la petita carena que corrent d'est a oest limita, pel migjorn, el fertil Pla de Xabia (format per les deposicions al.luvials del riu Gorgos o Xaló). Aqueix turó, que a hores d’ara és ocupat per una pinada, ha estat fins no fa massa anys una zona dedicada al conreu de garrofers, mitjangant l'abancalamet de la vessant. Aquest aterrassament ha sigut, pero, el responsable de la destrucció de part del jaciment, almenys de la part més alta. Igualment, la més solida de les seues estructures, és a dir, la torreta de murs de morter encofrat, fou utilitzada en una de les seues cares (la que correspon al mur que mira al nord, anomenat C en 'excavació) per a servir de marge al ribas de cultiu. En un primer moment l'excavació es centra en la Cata A, de 5 x 6,70 m. aproximadament, i dins la qual inclogueren els 3,6 m. corresponents a l'area excavada en Vinterior de lestructura de la torre, la qual restava fora de la superfície marcada per a la Cata A. L'excavació d'aquesta cata ens mostra l'existéncia d'estructures adossades a la torre, algunes de les quals continuaven cal a l'oest. Aix0 ens feu obrir una nova cata, separada de l'anterior per un testimoni de 245 x5m.
Aquesta nova cata B de 5 x 5 m. ens va mostrar la continuació i acabament del mur E, així com aparició d'una nova estructura adossada a l'extrem Oest del mur E en la seua cara nord. Aqueixa estructura, que anomenem G, correspon a la base d'un fornet de planta circular de 1,25 m. de diametre aproximat a I'interior (de terra cuita) que apareix emmarcada per uns murets de pedra amb una amplaria maxima (d'est a oest) de 2,50 m. dels que sols es conservava la primera filada de pedres. Així doncs, després de ser excavades les dues cates A i B, foren unificades tot excavant el Testimoni que les separava. L'excavació d’aquesta darrera area ens permeté localitzar I’entrada del mur E, que conservava in situ la pedra sobre la qual descansava l'eix de la porta amb el forat correponent. La poténcia del sediment depositat ha estat condicionada pel desnivell natural de la roca de base, de tal manera que mentre el tall nord mostrava una poténcia que passava en algun punt dels 100 em., al tall sud les poténcies maximes no ultrapassaven els 20 cm. També varen ser excavats tres dipdsits o sitges tuades a pocs metres (en cotes més baixes) de les estructures damunt esmentades ¡ clarament relacionades amb elles. Aquestes sitges, de forma ovoide o piriforme i boca d'entrada circular, foren excavades en el “tap”, roca de poca duresa en la qual foren excavades practicament totes les abundoses sitges d'aquest periode que hem localitzat arreu del terme municipal.
Les dimensions d'aquests diposits, anomenades popularment “pouets de moro”, oscil.la entre els 150 i 200 cm. (aproximadament) de fondaria i una amplaria que mai no arriba als 200 cm. L'excavació d'aquestes sitges tan sols ha proporcionat escassos fragments de ceramica, en molts casos rodats, que junt a les característiques del sediment ens fa pensar en la formació relativament recent dels seus rebliments. Pel que fa a la cronologia del jaciment, tan sols disposem de les escasses restes ceramiques recuperades. Tot i amb aixd, podem datar en conjunt l'assentament entre els segles XII i XIII, amb una primera fase corresponent a la construcció de la torre, possiblement en la primera meitat del XII, a la qual se li adossarien posteriorment les altres estructures. L'últim moment d'aquest assentament islamic, ve marcat per la preséncia d'alguns materials tan significatius com és ara la ceramica esgrafiada, datables en la primera meitat del segle XIII.
Cal fer esment, perd, d'uns escassos pero significatius materials recuperat a la capa 2. Es tracta d'un clau de coure de cap circular i ample, xapat d'or, que presenta un escut escaquejat, i un anell de bronze amb una pedra de pasta vitrea encastada. Aquestes dos peces, provinents de la capa superior a la del nivell d'abandonament del jaciment, mostren característiques més propies dels conquistadors cristians, tal com és ara aqueix escut apuntat amb escac, possiblement corresponent a les armes d'Urgell. Aixi doncs, Les Capsades fou un petit assentament islamic al qué cal atribuir una funció defensiva i d'aguait, que seria abandonat davant la pressió cristiana (potser relacionable amb la conquesta de Dénia i la comarca el 1244), constatada pels escassos materials damunt esmentats.
JOAQUIM BOLUFER MARQUÉS
LA LLUCA (Xàbia. Marina Alta)
Data: 31/3/1987 - 12/5/1987
Centre: Museu de Xabia
Entre el 31 d'abril i el 12 de maig de 1987 fou duta a termini una petita excavació de salvament a la Partida de Lluca (Xabia, Marina Alta), dins la propietat coneguda com Terra Soler. La realització d'aquestes excavacions havia estat motivada per l'aparició en unes obres d'urbanització contigiies, de diversos materials i estructures (que foren destruides) d'epoca islamica i medieval cristiana. Entre aquestes restes destacaven una “bossada” de terres fosques, rica en restes organiques i amb abundants ceramiques islamiques (segles XII-XIII), murs d'encofrat de l'habitat d'epoca medieval cristiana emmarcables entre els segles XIV-XV. Així dones, l'excavació pretenia constatar la pos: ble existéncia d'estructures d'aqueixa antiga alqueria, en un area abancalada per al conreu agricola, i en la qual anaven a realitzar-se moviments de terra i construccions. Varem plantejar dues cates, A i B, de 6 x 4,5 m. en la zona més apta, justament al costat nord d'on s'havien produit les troballes damunt esmentades. A I'hora, vam subdividir la cata B (on s’hi centra l'excavació) en dues sub-cates, la B1 (a I'est), i la B2 (a 1'oest).
Fou excavada una primera capa, el conjunt 1 (amb una poténcia de 30-40 cm.), que cal considerar com el nivell supel , d'argiles amb blocs i códols i una relativa abundancia de fragments ceramics d'epoca islamica i medieval cristiana. Per baix destriarem un segon nivell, el conjunt 2 (amb una poténcia mitja de 65 cm.), format per abundants blocs de pedra calcaria, restes de construcció (fragments de teules, morter de calc, rejoles, etc.) i una terra blanquinosa i solta. Aquest conjunt, de formació recent, correspon al rebliment de base del bancal o teTrassa agrícola, que descansa sobre la roca de base natural. L'aparició de materials de construcció antics corresponents a les restes de alqueria, evidencien la destrucció del jaciment per a la realització de l'abancalament agrícola dels anys 50-60 del present segle.
Aquest panorama ens feu restringir 'area d'excavació marcada a la cata A, reduint-la a un petit sondatge al racó sud-oest de 2 x 2 m., el qual mostra les mateixes característiques de la cata B, amb dues capes, 1i2, totes elles de formació recent. La informació histórica sobre aquest jaciment és ben escassa. Per Roc Chabas sabem (El Pueblo de Benitachell, El Tiempo, Alacant 6-VI-1919) que Lluca fou una alqueria conquistada per un tal Alvar Sapena el 1256. El mateix autor ens explica al citat article “...En la finca de Soler, vi las ruinas de la torre del pueblo antiguo de Lluca, y a su pie vestigios propios de un poblado...”, aqueixes restes d'edificis eren ubicades, segons testimonis orals, al mateix lloc on va ser realitz: da aquesta excavació, constatant així la total destrucció de l'assentament per les tasques agricoles. Els materials recuperats han estat basicament ceramiques, prou escasses ¡ molt fragmentades. Tanmateix, si que ens permet veure els dos moments del jaciment, amb la terrissa de filiació islamica tardana (s. XII-XIII) ¡ les ceramiques medievals (segles XIVXV).
JOAQUIM BOLUFER MARQUES
EL MUNTANYAR (Xàbia. Marina Alta)
Data: 12/8/1985 - 30/8/1985
Centre: Museu Arqueològic Provincial d'Alacant
Entre el 12 i el 30 d'agost de 1985 es realitzaren unes excavacions arqueologiques d'urgéncia, patrocinades per 1 Ajuntament de Xabia, en lúnica parcel.la del Muntanyar que restava sense edificar i sobre la qual anaven a realitzar-se obres. El solar, rectangular, tenia una extensió total de 1.800 m? amb forts desnivells de més de 2 metres entre la part Oest i la part de I'Est, la més baixa, conseqiiéncia de l'acció dels pedrapiquers. Degut a aixó es varen descartar de bon comeng: ment diverses zones del solar on clarament s'apres va que havien tret la “tosca” i era per tant impossible que restaren fosses. En altres zones es realitzaren sondatges per vore si actual (cobend d’arenes) corresponia a la majoria dels casos que els pedrapiquers havien tret els blocs de tosca omplint després aquests espais amb terra per tal d'aprofitar-los com a bancals de cultius.
Després de realitzar aquests sondatges, l'excavació es centra sobre una extensió aproximada de 220 m?, area on encara eren visibles en algunes zones fosses senceres o parcialment trencades mentres que a la resta de l'área la roca estava coberta per una capa d'arena d'uns 20 a 30 cm. Del total de les 36 fosses comptabilitzades, 22 es conservaven parcialment, és dir, que havien segut alterades en major o menor grau pels pedrapiquers. Les catorze restants, perd, se'n conservaven senseres. Totes les fosses descobertes estaven excavades en la tosca (exceptuant les n.* 22 i 19 tallades sols per un costat, car aprofitaven el desnivell de la roca), amb una forma de tendéncia trapezoidal que presentava lextrem N-E, corresponent al peus, més estret que Vextrem S-E, corresponent al capcal, ambdos. pero. arrodonits.
Tamany
El tamany de les fosses que considerem d'adult oscil.la entre els 2,15 m. (fossa n.? 21) i els 1,70 m. (fosses n.* 1,3i26) de llargaria. L'amplaria mitja és d’uns 45 em., calcul realitzat a partir de la maxima amplaria de les fosses que correspon a lextrem O (S-0). A les fosses que considerem d'enterraments infantils (n.2 5, 7, 11, 31) la llargaria mitja és de 1,34 m. mentre que l'amplaria és d'uns 32 cm. La fondaria de les fosses va dels 23-24 cm. de fondaria mitja d'aquelles situades al sector Oest (amb unes diferents característiques degut a que s'hi adaptaven als desnivells naturals de la roca) ¡ els 40 cm. de la resta de les fosses.
Secció
La secció és sempre en forma de “U”, amb els extrems superiors inclinats cap al centre en algunes de les fosses del sector central. Cobriment - Fossa n.21. Un element distintiu entre les fosses ha estat I’existéncia en algunes d’elles d'un galze o escaló que circumdava la vora amb una amplaria aproximada de 20-15 cm. i una altura entre 30 i 10 em. La funció d'aquest galze fou la poder col.locari falcar les lloses de cobriment de les fosses. Aquesta característica, present en quasi totes les fosses del sector central (n.* 6, 7,8, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 17, 18 i 21) de talla més acurada i on la roca presentava una superfície més plana i regular, sembla ser un indicador d'antiguetat respecte de les fosses del sector Oest, d'execució més grollera i que mai no presenten aqueix “galze”. Exceptuant la n.” 21, la resta de les fosses aparegueren sense coberta, planes d'una terra arenosa prou compacta.
El cobriment original, perd, degué ésser com el conservat a la fossa n? 21, almenys per a les fosses amb galze. Aquest cobriment consistia (tal com ja va observar el pare Belda a les seues excavacions al Muntanyar) en una capa de morter de calg i fragments de terrissa de color rosat d'uns 20 cm. de gruixaria i no massa consisténcia qué segellava, ara de sól, la fossa, ocupant tot l'espai delimitat pel galze. Per sota d'aqueix morter, dues grans lloses de tosca amb aresta apuntada (de 115 x 67 cm. amb una gruixaria que anava dels 11 cm. dels extrems fins als 19 cm. de I'aresta central). Aquestes lloses es recolzaven sobre el galze de la fossa: a lespai buit entre les lloses i la paret del galze hi fou col.locada alguna pedra per tal d'omplir aquest espai falcar aqueixa tapa. Per baix, una terra solta de color marró omplia totalment la fossa. Les restes inhumades eren les d'un varó adult, de més de 1,85 m. d'altura, que va ser col.locat en posició decúbit supí, amb el crani a I'extrem Oest perd mirant cap al Llevant; al seu costat hi aparegué un altre crani corresponent a una inhumació que anteriorment hauria ocupat la fossa. Al peus de Tenterrament es trobaven els ossos rebolicats d'aqueix primer enterrament qué foren depositats sense cura quan fou reutilitzada la fossa, tot i que, com damunt ha estat dit, el crani va ser col.locat en la posició originaria.
Les inhumacions
La mateixa posició en decúbit supí observada a enterrament de la fossa n.* 21 ha segut la general per a la resta dels enterraments descoberts. Sols en dos casos (fosses n.* 19 i 23) els inhumats tenien les mans sobre la pelvis, amb els brassos lleugerament flexionats, en una postura la qual fa suposar que aqueixos cossos van ser amortallats. Característica de la necropolis del Muntanyar o almenys del sector excavat d'aquesta necropolis, ha estat la reutilització de les fosses per a diversos enterraments. Així, del total de les tretze fosses amb restes d'enterraments almenys sis d'elles havien segut reutilitzades, arribant a contindre restes de tres i quatre individus, tal com succeia a les fosses n.* 23 i 16 respectivament. Aix0 va fer que en molts casos les restes de les inhumacions anteriors que ocupaven les fosses foren arraconades o escampades dins la mateixa fossa. En dos casos, pero, el crani del primitiu enterrament que ocupava la fossa va ser col.locat mantenint lorientació original, possiblement per tal de conservar la significació que suposa aqueixa orientació.
Orientació
Totes les fosses descobertes s'orientaven seguint un eix Est (N-E)-Oest (S-O) amb Ileugeres variacions. Els individus inhumats foren col.locats amb el cap a l'extrem Oest (S-O), mirant a Llevant. Excepció a aquesta orientació general és aquella de la fossa n.° 30 (conservada sols parcialment) qué segueix |'orientació Nord (N-0)-Sud (S-E), perpendicular a la resta de les fosses.
Aixovars
Escassos han segut els aixovars funeraris apareguts als enterraments de l'area excavada. Sols dues fosses, les n? 15 i 19 contenien aixovars i aquests ben pobres. La fossa n. 15, parcialment alterada pels pedrapiquers, qué contenia les restes d'una única inhumació, va oferir, junt al crani de l'enterrament ¡ al seu costat Nord, un unguentari piriforme de vidre bufat i color blau-verdós de la forma 28 d'Isings, datable a mitjans del segle II de n.e. L'altra fossa que oferí aixovar, la n. 19, contenia les restes de dos individus, I'un al costat de Valtre. A Valtura de la pelvis de I'individu situat al costat Sud s'hi troba una gerreta fragmentada de ceramica “sigil.lata lucente” d'un tipus semblant a la forma Lamboglia 14/26, que cal datar al segle IV de n.e. Tot i que no es poden considerar clarament com peces d'aixovar, també foren recuperades, dins la fossa n? 6, una petita cassoleta de bronze de forma cilíndrica i base lleugerament arrodonida, i una tapadora del mateix metall de forma conica amb un petit galze a la vora (per encastar-se a la cassoleta) ¡ el vertex perforat.
Les dues peces aparegueren separades i fragmentades (sobre tot la cassoleta, de la qual sols se'n conservava la meitat) entre la terra que omplia la fossa n.” 6 qué no contenia restes d'enterrament. No hem trobat peces semblats a la bibliografia, ni tan sols resta clara la significació d'aquestes peces qué, a més, no acompanyaven cap enterrament ni semblen haver estat col.locades intencionadament. Tan la cassoleta com la tapadora mostren marques de foc; aixd fa pensar que possiblement la seua funció va ser la de servir com llantia o cremador d'alguna sustancia, relacionat aixd amb la celebració d’algun ritus funerari. El Muntanyar va ser la gran necropolis d'inhumació de I'important jaciment roma de la Punta de I’ Arenal. Datable entre els segles I al VII de nostra era, es tracta, a hores d’ara, d'una de les més grans necropolis romanes conegudes al País Valencia afegint, a més, la particularitat de tindre les fosses excavades en la roca.
JOAQUIM BOLUFER MARQUES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada