I Col·loqui d'Arqueologia Romana

EL VI A L'ANTIGVITAT ECONOMIA , 

PRODVCCIO I COMERÇ AL MEDITERRANI OCCIDENTAL

Malgrat la precarietat de dades, queda palesa, bé que d'una manera molt succinta, una determinada ordenació i explotació del sol conreuat peninsular en época visiqótica alhora que una evident desigualtat regional;i encara que, per I'agricultura d'aquests segles, cal esperar importants aportacions i matisos per part de l'arqueologia, no hi ha dubte, pero, que el sector vitivinícola juqa un paper de! tot destacat. No estranya que les fonts recullin sovint, a la manera d'un periodisme de sensació, les collites dolentes -tant de vi com d'altres productes- per fer una mena d'apologia del catastrofisme que, si bé és simptomatic de la fragilitat del sistema, no podia ser en absolut, almenys en general, la realitat de cada día.

Revisant els material s dipositats al magatzem del Museu Arqueológic i Etnológic Municipal de xábía varern trobar un important lot de fragments d'arntores que provenien del jaciment roma de la Punta de l'Arenal. Aquests materials, junt amb d'altres, foren recuperats durant les obres de construcció d'una casa que s'assentava damunt de part d'aquest jaciment. Tanmateix, gran quantitat de les restes arqueolóq.ques aparegudes foren conservades per la propietaria de la casa, M. Dolores Serres, qui junt amb la doctora G. Martin fou co-autora d'un treball on s'estudiaven les estructures de la Factoria Pesquera de la Punta de l'Arenal com també part deis materials trobats durant les obres d'edificació i d'altres provinents de diversos sondatges arqueológics realitzats per G. Martín. Segons aquest treball, la vida en el jaciment es va desenvolupar durant tres fases entre finals del segle I abans de JC. i el segle IV de la nostra era. Aquesta cronologia, pero, si bé es pot acceptar per als moments inicials del jaciment, cal retardar-la, basant-nos en alguns deis materials cerámics.' per a les seves dates finals, que arribarien a la darreria del segle VI.

Entre els fragments d'arnfores, fins ara inédits, varern trobar una ansa plana i de solc central no gaire marcat, amb una marca estampillada de la Mauritania Cesariana. Aquests contenidors, que corres ponen a la Forma V de les arntores d'Ostia, són identificables, segons CI. Panella, amb les Dressel 30. Són arníores de petites dimensions, base plana «di tipo verticale e pendente ed i colli bassi ma con imboccatura stretta-." Les pastes mostren una argila de color rosat amb petites impureses blanquinoses i de color marró, amb una engalba de tonalitat «avellana». Aqueixes mateixes característiques de pasta i engalba es troben a I'ansa que presentem. La marca és una estampilla rectangular ben enfonsada i (tal com s'esdevé en quasi totes aquestes marques) és de clara lectura: MAUR CAES/TUBUS, que desenvolupada sera MAURETANIA CAESARIENSIS/TUBUSUCTU.

Marques amb el nom de la ciutat d~ Tubusuctu (avui Tiklat) han estat trobades a Ostia, Roma, Nord d'Atrica i costa sud del País Valencia (R. Lequément anomena una ansa amb marca de Tubusuctu del Museu de l'Alcúdia d'Elx, Alacant). Pel que fa a la cronologia d'aquestes arntores" a Ostia apareixen en estrats datats en el segon quart del segle 111si , bé és possible que fossin produrdes des de les acaballes del segle 11,4 amb una data final de la darreria del segle 111,5 encara que arntores semblants, pero anepígrafes o amb d'altres marques, pogueren haver-se continuat produint durant el segle IV.

El contingut d'aquestes arntores no és encara ben conegut, probablement serien vinaries, tal com argumenta R. Lequément, sense que per ara es puguin aportar gaires informacions.

Cova del barranc del Migdia

per Joaquim Bolufer Marqués 

ARQUEOLEG MUNICIPAL DE XABIA

El 9 d'abril de l'any 1989 uns joves del Centre Espeleologic de Gata feien practiques d'escalada sobre les cingleres de la solana del Montgó. Mentre descendien per les parets de la capcalera del barranc del Migdia van parar en una cova oberta al mig del tallat vertical, a uns quaranta metres sobre el terra. Ben prompte s'hi adonaren d'uns motius pintats en color negre situats sobre les parets i el sostre de la cova. També en terra, hi havien alguns testets esmaltats de color turquesa. Visites posteriors permeteren avaluar l'interés d'aquest jaciment que conserva un important conjunt de pintures rupestres d'estil esquernatic associades a un enterrament col-lectiu, també d'epoca prehistórica. Aquells fragments de cerámica esmaltada recuperats a la sala de les pintures, corresponien pero a una ocupació molt posterior, de les darreries del període andalusí, poc abans de la conquista feudal de les terres de la Marina Alta.

La cova del barranc del Migdia, o del Migjorn, esta situada a uns 375 metres d'altura, sobre les cingleres verticals del Montgó, just on cornenca aqueix barranc. Té tres boques o obertures, la més gran, oberta al sud-oest, és la que acull el conjunt de pintures rupestres; a l'extrem oposat, ataüllant cap al llevant, es troba l'entrada des de la qual s'efectua ara l'accés. Al mig de la galeria entre aqueixes dos obertures s'obri un forat penjat sobre la paret, orientat al migjorn, al qual s'accedeix des de la sala central de la cova, espai que acullla cambra funeraria del jaciment. En total uns 38 metres de recorregut des de l'accés fins a la sala de les pintures, tot i que si comptem totes les galeries, el recorregut interior de la cova és de 52 metres, amb un desnivell máxim a l'interior, entre el sostre i el punt més baix, de 9 metres.

Les dificultats d'excavar en aquest jaciment -on cal pujar per una paret de 10 metres per arribar a la boca (sud-est), la de més fácil accés- i les despeses que comportarien aquests treballs arqueológica, van provocar que es postposara la intervenció. A partir de 1990 s'iniciaren des del Museu de Xabia els treballs de calc i registre grafic de les pintures, que van ser publicats, junt amb un ampli estudi sobre el jaciment, l'any 1997 (1. Casabó, E. Martínez i 1. San Pedro; Revista Aguaits núm. 13/14). No va ser pero fins l'any 2009 quan gracies al recolzament economic de la Fundació Cultural CIR E es van iniciar els treballs sisternatics d'excavació del jaciment. Aquesta primera campanya es va desenrotllar al més d'octubre del 2009, mentre que al 2010 s'hi realitzaren dues campanyes, la primera entre juny i juliol, i la darrera entre novembre i desembre.

L'excavació arqueológica ha afectat els sediments de la sala central, lloc on es troben els enterraments. Aquest espai té uns dimensions aproximades de quatre metres i mig de longitud (est-oest) i uns tres metres i seixanta centímetres d'amplária (nord-sud), mentre que l'altura máxima és de 165 cm., tot ique després d'haver excavat una part deIs sediments s'ha ampliat, arribant quasi als dos metres en algun punto Al costat nord de la sala, i seguint aqueixa direcció, es situa l'inici d'una galeria d'uns 50 cm. d'amplaria, que apareix reblida amb els sediments arqueologics que acompanyen el conjunt dels enterraments col-Iectius. Aquesta galeria, de la qual només s'ha excavat parcialment el seu inici, té uns quatre metres de longitud, espai que probablement s'eixamplira a mesura que avance l'excavació. Pero aquest nou projecte d'investigació, pretén també revisar i registrar amb noves tecniques el conjunt de les pintures rupestres esquernátiques del jaciment. Es per aixo, que s'han documentat amb un escaner laser 3D les parets de la sala de les pintures, la qual cosa ens permetra conéixer i restituir tots els detalls d'aquest conjunt pictóric.

Junt amb els enterraments col-lectius, l'aspecte més important i més singular d'aquest jaciment és el conjunt de les pintures rupestres. A l'estudi anteriorment citat (Casabó, Martínez & San Pedro, 1997), van ser individualitzats deu panells pictórics, tots ells emmarcats dins de l'estil esquematic, i per tant, amb unes datacions que podem considerar coetanies al conjunt dels enterraments trobats a la cova. La gran majoria de les pintures, i sens dubte les que mostren una técnica més depurada, van ser realitzades en pintura negra, mentres que els escassos motius realitzats en roig presenten un redurt repertori, format basicament per digitacions o barres paral-Ieles que se superposen als motius pintats en negre. L'ampli repertori de les representacions fetes en pintura negra esta format per barres, triangles, rombes, i d'altres formes geometriques més complexes amb forma de meandres i ziga-zagues, d'estrela, de pinta, formes d'animals quadrúpedes (probablement cabres), formes antropomorfes i un motiu complex que pot ser interpretat com una figura semblant a un ídol oculat sobre placa. La major part d'estes representacions, en tot cas aquelles que presenten un millor estat de conservació, mostren un trae; ben definit, amb una pintura plana i densa. Molts dels motius són representacions molt xicotetes, quasi miniatures, com s'aprecia sobretot en els quadrúpedes, amb longituds máximes que quasi no arriben als 20 mm. En les pintures del Migdia apareixen molts dels motius i representacions del repertori de l'art esquernatic, que en alguns casos formen escenes, com el conjunt de quadrúpedes a la carrera del panell X, pintats sobre el sostre de la cova; o bé apareixen associats, com ocorre amb un dels conjunts més coneguts i significatius de la cova, els dos pectiniformes (en forma de pinta) horitzontals i paral-Iels, idos estel-liforrnes (en forma d'estrela) units lateralment, situats just per davall dels pectiniformes. A l'hora, aquest conjunt, que pareix representar un ídol oculat, sembla associar-se amb un ídol antropomorf (de forma humana) de cos bitriangular, unit pels vertexs, cap redó i bracos formats per un trae; vertical.

Un altre dels panells més interessant i millor conservat, és el VIII, situat en un forat o xicoteta cavitat del sostre de la cova. Es tracta d'un conjunt pintat també en negre, amb una gran figura central de forma arrodonida, plana en la part superior, que apareix reomplida amb traeos angulosos que descriuen una especie de retícula. Associada probablement a esta figura, apareixen alguns traeos solts situats al seu voltant. Les semblances més proximes a aquest motiu, les troben en una representació en fusta d'un ídol oculat d'epoca calcolítica que va ser trobat, junt amb d'altres objectes, a la Cueva Sagrada (Lorca, Múrcia), jaciment que també corres pon a una cova d'enterraments col-Iectius amb unes datacions molt similars a les del Migdia. Sense dubte, els avances més notoris en el coneixement de la cova del barranc del Migdia s'han produit gracies a l'excavació de la sala central, espai que podem definir com la cambra funeraria del jaciment. Les tres campanyes arqueologiques realitzades han permés descobrir restes diverses d'aqueix enterrament col-Iectiu format per un ampli conjunt de "paquets" d'ossos que corresponen a diversos individus: homens, dones i xiquets. 

La gran quantitat d'enterraments dipositats en un espai tan redurt, així com altres factors difícils d'avaluar, fan que siga complicat poder determinar i individualitzar els "paquets" funeraris, o siga, cadascun dels conjunts d'ossos que corresponen a cada enterrament. Aqueixos factors poden ser els propis rituals funeraris, és a dir, la manera de com s'han deixat els paquets, o bé com afecta la col-locació d'un nou enterrament sobre els anteriors. També pero, hi han altres fenornens produits amb posterioritat a estos rituals, que poden alterar o emmascarar l'orde original, (processos que anomenem postdepocionals), que s'esdevenen després de realitzar l'enterrament i que poden obeir a causes naturals i casuals, com els caus deIs rosegadors o altres factors. 1 en un últim lloc estaria la utilització d'aqueix mateix espai en moments posteriors per altres finalitats, com ara el possible ús de la cova com a recer de pastors, o lloc d'amagatall.

Aixo fa que moltes vegades I'area excavada semble més aviat una ossera (conjunt d'ossos), on els successius enterraments haurien alterat i modificat els anteriors, agrupant inclús els ossos. A la cova del barranc del Migdia sembla pero, que els distints i successius enterraments no trastoquen els anteriors "paquets", o si més no, sembla que els rituals de deposició deIs enterraments no mostren aqueixa intenció d'alterar-Ios. Els enterraments del període calcolític solen acompanyar-se d'un "aixovar funerari", format per objectes i altres materials que es dipositen junt al mort: collars i penjolls d'adornament, vasos de cerámica, puntes i fulles de sílex tallat, aixols i destrals de pedra polida, instrumental metal-líe de coure/bronze, ídols d'os o pedra, i altres peces, no sempre facils d'interpretar, com són restes ossi es de fauna que potser foren els testimonis d'ofrenes cárniques. També a la cova del barranc del Migdia apareixen aquests aixovars: peces de valor simbolic, ofrenes a les forces natural s o potser a les dei'tats, o be objectes que acompanyaran i facilitaran el transit del difunt al més enlla. Aquí són abundants les puntes de sageta de sílex tallat (se n'han trobat onze fins ara), de diverses formes, pero realitzades sempre utilitzant la técnica del retoc pla, invasor i continu executat a pressió, que afecta les dues cares de la peça. També de sílex tallat són algunes fulletes i ascletes i una lamineta que podria correspondre a una possible dent de falc.

El conjunt més nombrós, pero també el més fragmentat, corres pon a les cerámiques. Vasos fets amb pastes grolleres, amb abundant desgrassant blanquinós, de coccions irregulars i diverses tonalitats. Sembla tractar-se en tots els casos de formes de volum mitja, més o menys hernisferiques, sempre obertes, de vora recta lleugerament inclinada cap a dins, i base convexa. omés un fragment presentava decoració; correspon a la paret d'una vas de tamany mitja que conservava sobre la cara exterior tres motius pintats en roig, sols parcialment conservats, que podem definir com de tipus geometric, i que recorden els motius angulars esquematics que decoren les parets de la sala contigua de les pintures. Aquestes peces ceramiques contindrien, ben segurament, llet o altres productes que acompanyarien el difunt i servirien d'ofrena funeraria. 

Més escassament, han estat trobades altres peces d'aixovar més singulars, com és ara la closca d'un "dentalium" (mol-Iusc marí), usada com element d'adornament d'algun penjoll. Destaquen, pero, un petit aixol de pedra blanca poli da, possiblement sil-limanita, i un punxonet de coure/bronze de només uns 35 mm de longitud, amb un extrem apuntat i secció quadrada. Tal com hem dit més amunt, és ben complicat definir i individualitzar cadascun dels enterraments. S'ha constatat pero, que alguns deIs enterraments estaven marcats per un o més bloc s de pedra calcaría, sense treballar, que apareixien col-Iocats al costat o damunt de l'enterrament. 

Les restes hurnanes recuperades en les tres campanyes d'excavació han estat estudiades per C.Roca de Togores, arqueologa especialista en antropologia del MARQ, que col-labora i participa en aquest projecte d'investigació. Cracies a aixó s'han documentat en les tres campanyes d'excavació realitzades un total de huit individus, tres dels quals eren xiquets d'entre 9 mesos i 5 anys, i la re ta individus adults, tres dones d'entre 18 i 40 anys, idos homes d'entre 20 i 40 anys. EIs grups humans que varen crear i utilitzar aquesta necropoli pertanyien al calcolític, període que correspon als darrers moments del eolític, amplia etapa que marcara el final de les cultures dels cacadors i recol-lectors i l'aparició de l'agricultura i la ramaderia. Aquest transcendent canvi cornencara a casa nostra a mitjans del VI mil-Ienni abans de nostra era, mentre que el calcolític podem situar-lo al III mil-Ienni ane, aproximadament entre els anys 2700 i el 2000 abans de nostra era.

EIs homens que enterraren els seus morts a la cova del barranc del Migdia centraven la seua activitat en l'agricultura, basicament cerealística (ordi i blat) i les activitats ramaderes derivades del pastoreig d'ovicaprids. EIs seus poblats, de dimensions modestes, estaven situats a la vall, prop dels cultius. D'aquestes ocupacions només tenim escassos indicis arqueologics, tan sols alguns fragments ceramics, i poc més, recuperats a la vall de Pexet, jaciment arqueologic situat a la part de ponent de la vall que ocupa un suau alteró a la vora de la Barranquera. Les optimes condicions d'este assentament van fer que tinguera una amplíssima ocupació, iniciada probablement al calcolític i que va perdurar, amb solució de continuitat, en epoca tardo ibérica, romana i andalusí.

Fins al calcolític, són escassos els enterraments d'epoca prehistorica documentats al País Valencia; més encara, els pocs coneguts corresponen a enterraments individuals o dobles. És a partir d'aquest moment, coincidint amb una gran proliferació de poblats en zones planes, indicadors d'un important creixement dernográfic i una clara tendencia a la sedentarització, quan apareixeran les necrópolis col-Iectives en coves que caracteritzen el calcolític valencia. L'aparició d'aquests nous rituals funeraris, s'ha d'explicar pel desenvolupament del sentiment de territorialitat, que vincula cada cop més estos grups d'agricultors i pastors amb un territori propi i concret. La necropoli col-lectiva, on reposen els membres del grup, perpetuara la seua vinculació al territori. A l'hora, la similitud que mostren els aixovars dels difunts, amb un registre d'objectes que va repetint-se, així com el fet de no trobar signes diferencials entre els enterraments, fan pensar en grups amb poques diferencies socials, pero amb un marcat sentiment identitari comú.

Aqueix sentiment de territorialització apareixeria reforcat pel conjunt de pintures rupestres esquematiques que guarda el jaciment, situades en un lloc central i rellevant de la vall, un punt singular del Montgó que ha estat durant generacions relacionat amb els ritmes de la societat agrícola tradicional. El barranc del Migjorn (o del Migdia) funciona com un rellotge de sol que marcava i marca el ple del migdia, tal com clarament indica el seu nom. Així, la cova, usada per aqueix grup huma del calcolític com cementeri i espai simbolic, esdevindria una fita reconeixible de la seua vinculació a la vall i el seu entorno Al terme de Xahia coneixem altres jaciments, també en coves, que han aportat restes humanes i que caldria considerar com coves d'enterrament. Quasi tots aquests jaciments arqueologics estan situats al Montgó, la gran majoria a la solana. Entre tots hi destaca la cova del Montgó, jaciment amb una amplíssima cronologia, que sembla que va ser utilitzat al període calcolític com necropoli col-lectiva i on s'han documentat les restes d'un mínim d'll individus.

A pesar de la seua situació, amagada i de difícil accés, o potser per aixo, la cova del barranc del Migdia va ser ocupada molts anys després d'haver estat usada com a necropoli prehistórica. Van ser pero ocupacions eventuals, de curta duració. La primera correspon a un moment no ben determinat que podem situar, en epoca tardoromana, potser cap al segle V de nostra era. Son pocs els materials d'aquest moment, alguns fragments d'una amfora d'origen africa i d'altres fragments de cerámica comuna. Estos materials provenen de la sala central i van ser trobats en les capes superficials de l'excavació. Un altre moment d'ocupació de la cova es va produir molts segles després, en epoca andalusina, poc temps abans de la conquesta de Iaume 1 d'estes terres. La troballa més important d'aquest moment és un conjunt de monedes almohades i altres peces de cerámica, com ara una orseta amb esmalt turquesa quasi sencera. Sembla dones, que en aquest moment la cova va servir com amagatall; potser inclús, la ocultació es va produir davant la imminent arribada l'any 1244 dels conquistadors feudals. Un interés i la importancia d'aquest jaciment, del que encara queda molt per investigar i aclarir, ha permés aconseguir una important ajuda del Ministeri de Cultura dins els projectes per a la Conservació, Protecció i Difusió de Bens Declarats Patrimoni Mundial, declaració que té la cova del barranc del Migdia per estar inclosa entre els jaciments d'Art Rupestre de l'Are Mediterrani de la Península Ibérica. Amb aquesta ajuda estem realitzant diversos treballs, com ara els estudis sobre aspectes del jaciment, un ampli registre grafic en 3D de la cova, un documental, i una exposició per mostrar i divulgar els diversos aspectes del jaciment i els seus voltants. 

No cal dir, que tots aquests treballs són possibles gracies a la col-Iaboració de diverses institucions: Ministeri de Cultura, Ajuntament de Xabia / Mvsev Arqueologic i Etnografic Soler Blasco, Fundació Cultural CIRNE, MARQ, Bombers de la Diputació d'Alacant, Centre Excursionista de Xabia, Parc atural del Montgó, Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, Universitat de Mainz (Alemanya); i un bon nombre d'investigadors: Marco Aurelio Carcía, Joan de Déu Boronat, Jorge Soler, Daniel Tejerina, Consuelo Roca de Togores, Carolina Domenech, Olímpia Bas. 

Arqueologia i historia urbana

  LES OBRES DE REURBANITZACIÓ DE LA VILA DE XABIA 2006-2008.

Joaquim Bolufer Marqués. Arqueoleg municipal de Xabia 

Les obres de reurbanització | pavimentació realitzades a la vila de Xabia, han permés obtindre una gran quantitat de dades sobre la história urbana i recuperar un quantios conjunt de restes arqueologiques. Tots aquests materials | estructures apareguts al subsól dels carrers i places del poble, ens aporten una valuosa informació que ens permet aproximar-nos a alguns aspectes de la vida de Xábia en segles passats, i ens faciliten dades sobre els aixovars i les eines doméstiques de l'época medieval i moderna de la població. Peró també hem aconseguit altres informacions que ens ajuden a conéixer la trama urbana anterior a l'época Moderna (segle XVI), moment en que es va produir un fort creixement urba que eixam plará la vila cap a ponent i llevant, i deixara el nucli encerclat per les actuals rondes.

A febrer del passat any 2006, varen comencar les obres als Ambellons, en l'extrem oest del carrer Major. Des d'aquí, les obres han afectat basicament als carrers situats al voltant de lesglésia de Sant Bertomeu, espaí urba que correspon en gran mesura, al primitiu recinte emmurallat d'epoca medieval, emmarcat a llevant pel carrer Roques, a ponent pel carrer Sant Josep, Verge del Pilari Pastores, a la part meridional per un sector de la ronda Sud i al nord per un tram de lavinguda Princep d'Astúries i la ronda Nord.

La major part de les estructures aparegudes s'han concentrat als espaís públics (places | carrers) situats al voltat de l'església | lajuntament; precisament els espais urbans que havien estat remodelats i afectats per la construcció de Sant Bertomeu (iniciada, pel que sembla, a finals de I'época medieval) o comia placa de Baix, remodelada i eixamplada cap a la segona meitat del segle XV, En altres zones, com la placa Celestino Pons, les estructures aparegudes corresponien a les restes de lantic convent de les monges Agustines, que va ser destruit durant la guerra de 1936-39, el solar del qual va servir per bastir el mercat municipal, edifici de planta rectangular i una superficie prou més reduida que l'antic convent, sobretot en el costat sud, on abans hi havia la petita placeta de les Monges.

Tot i que hem de considerar la vila de Xabia com una fundació d'epoca feudal, creada arran de la conquesta de Dénia i la resta de la Marina Alta per les tropes de Jaume | a mitjans del segle XIII, algunes excavacions arqueologiques realitzades a la vila (carrer Santa Marta i carrer Sant Agusti) han permés constatar que hi va haver amb anterioritat una reduida ocupació en epoca prehistórica i d'altra posterior d'epoca andalusina o islámica. Justament, les restes més antigues aparegudes en aquest llarg seguiment arqueologic (2006-2008), ha sigut un gran sitja (X08-5-94) situada al carreró del Sagrari, de forma ovoide amb 270 cm. de diametre máximiuns 200 cm. d'altura maxima conservada, Aquesta estructura, que va aparéixer amortitzada amb un gran reompliment de pedres, corresponia a una mena de diposit excavat sobre el tap natural que serviria per emmagatzemar cereals i d'altres productes agrícoles, | que fela la mateixa funcio que els nombrosos “pouets de moro" que trobem en moltes partides del terme. Precisament, la més antiga estructura d'época cristiana trobada en aquestes excavacions arqueológiques, corresponia a una sitja, també excavada al sól natural de tap, de caracteristiques semblants a l'anterior, que conservava uns 105 cm. d'alcada máxima i base plana amb un diametre de 220 cm. A les terres que l'omplien vam recuperar fragments de cerámiques de procedéncia catalana | altres materials que ens permeten datar el conjunt durant la segona meitat del segle XIII, sent per aixo l'estructura feudal més antiga trobada a Xabia, ja que correspon als moments de la fundació de I'actual vila. 

Aescassadistanciad'estasitja, hiva apareíxer un fornal de forma cilíndrica, excavat al sól natural, de 70 cm. d'alturai 108 cm. L'analisi dels materials arqueologics que hi estaven associats, ens ha permés interpretar aquesta estructura com el fornal de fundició d'una de les campanes de l'església. A més, la seua ubicació, al costat de labsis de Sant Bertomeu - que correspon a la construcció més primitiva de l'església - i d'altres elements, ens permet datar aquest fornal de campana en algun moment del segle XIV. 

Potser pero, les estructures aparegudes de més rellevancia pertanyien al — fossar o cementeri medieval de la vila, que ocupava gran part del solar del vell Ajuntament (com demostren les restes conservades a loficina de Turisme) ¡ s’estenia per la placa de l'Esglesia. El sector ara descobert corresponia al'área nord-oest del cementeri, sent delimitat al nord, per un mur de encofrat de pedres i morter de calg, que arrancava del cantó nord-est de l'Ajuntament i corria en direcció oest. A linterior d'aquest espai hi aparegueren quatre fosses excavades sobre el sól natural de gleva. Totes mostren unes característiques similars, amb una orientació est-oest amb el capcal a ponent i una forma trapezoidal amb els extrems arrodonits. Totes quatre estaven trastocades i rebolicades per les successives reutilitzacions d'aquest espai d'enterraments aixi com per les obres realitzades a la placa durant la decada dels anys cinquanta del segle passat. En tot el conjunt ha estat possible individualitzar cinc enterraments (sempre en decubit supi) i diverses restes d'altres que correspondrien a enterraments rebolicats. Els materials arqueologics han estat ben escassos, només alguns fragments de cerámiques medievals i les restes ossies dels individus enterrats, Cal destacar, peró una peca cerámica singular; es tracta d'un cap de calavera d'uns 4 ¢m. amb els trets esquematitzats i un orifici per emmanegar a la base. La peca, apareguda dins les terres alterades per les modernes obres del segle XX, presenta unes caracteristiques que ens fan considerar-la de cronologia medieval i vinculada al fossar, potser relacionada amb algun ritual medieval d'enterrament. En conjunt, podem situar el període d'utilització del fossar entre els segles XIV i XV.

Al marge d'aquests elements més singulars, la gran majoría de les estructures aparegudes corresponen a les vint-i-una sitges (denominades popularment com pouets de moro) localitzades ¡ excavades, que mostren unes característiques ben similars (de forma ovoide i excavades sempre al tap) i uns materials arqueologics que les omplien datables entre els segles XIV i XV, Aquestes estructures haurien de vincular-se a espaís don tics - cases o vivendes - que originariament ocupaven espais que ara corresponen a carrers i places.  

A mes de les sitges -destinades a guardar cereals i altres collites-, també hem excavat cinc pous negres o femers de datacions mes tardanes (segles XVII-XIX) com ara els dos femers rectangulars de l'antic convent de les Agustines apareguts a la plaça de Celestino Pons. 

Queda encara molta feina per fer; cal estudiar els materials i les estructures aparegudes, cal restaurar i exposar allò mes significatiu. El que fins ara hem fet, ha estat possible gràcies al treball i la col·laboració d'una bona colla de companys: Marcos Lumbreras, Carles Monfort, Vicent Peña, Josep Buigues, Manuel Hidalgo, Celso Núñez, Guillem de "Barretes" i d'altres. 

Arqueologia i obres públiques

L'arqueoleg municipal, Joaquim Bolufer, detalla les noves aportacions al coneixement de les muralles de la vila de Xábia arran de les excavacions dutes a terme entre 2006 i 2008.

Les obres de condicionament i rehabilitació iniciades a febrer del passat any 2006 al nucli historie de Xábia, a més de renovar les infraestructures públiques i remodelar les rondes i un ampli sector dels carrers i places del poble, han permés recopilar un notori conjunt d'informacions sobre l'arqueologia i la historia de Xábia. I aixo malgrat que els treballs arqueologics realitzats des del Mvsev Municipal de Xábia han consistit a fer el seguiment de les obres i recollir dades i informacions que només de forma puntual i en árees determinades, s'han concretat fent cales i sondeigs arqueologic.

De manera ben especial, les obres de les rondes ens han permés coneixer algunes de les característiques de la muralla que fins a la segona meitat del XIX (el procés d'enderrocament es va iniciar l'any 1869 i va acabar el 1874) havia tancat i protegit la vila de Xábia, Pero aquest mur, enderrocat per les forces "progressisres" del segle deneu, no havia estat el del prirnitiu recinte de Xabia; sabem per la documentaeió que a principis del segle XIV, en temps del rei ]aume II -el net del conqueridor-, la vila ja disposava d'un mur o tanca que la protegia. Els documents no ens expliquen pero quin era el tracat d'aquell primitiu recinte. Tot valorant les informacions aportad es per les nombroses excavacions arqueologiques feres als solars de la vila des de l'any 1990, podem marcar una área en la qual es localitzen les estructures i els materials arqueologics anteriors al segle XV. Bo i combinant aquestes dades amb la trama urbana de la vila i el possible basament d'un mur de tanca conservat al número 5 del carrer Roques (erróniament considerat com la torre d'En Cayrat), ens atrevim a definir un recinte aproximadament quadrangular que estaria emmarcat a llevant pel carrer Roques, al migdia per la Ronda Sud (alrrament dita Muralla de Baix), a ponent pels carrers de Sant ]osep, Verge del Pilar i Pastores, i al nord per l'avinguda Príncep d'Asrúries i la Ronda Nord (popularment coneguda com la Muralla de Dalt).

A finals del segle XV o més probablement durant les primeres decades del segle XVI, el creixement urbá de Xábia definirá I'actual perímetre de la vila circurnval-Iada per les Rondes i emmarcada per una nova muralla amb tres portals: el de la Ferreria o de Sant Vicent, el del Clot o de Sant Jaume i el de la Mar. Les més antigues referencies documentals conegudes sobre aquestes muralles són de la primavera de 1'any 1554, quan davant el possible atacat de "...l'armada d'Alger ab les galeres de Franca que seran més de quaranta veles, la qual sabem i tenim avis que ha de venir per esta costa.... J) (G.Cruañes, Efemerides, núm. 82) el Consell de Xábia pren la decisió de reparar i fortificar la vila "...així en la muralla com en I'Esglesia ... J). Tres cenes anys després, a les primeries del segle XIX -el 18 de maig de 1'any 1805; G. Cruañes, Efemérides, núm. 251- es va "recornposar" la darrera de les portes obertes a la muralla que estava situada a l'exrrern nord del carrer Roques: el portal Nou.

Són escasses i poc detallades les descripcions conegudes de les muralles, entre elles destaca la que trobem a la "Copia authentica de la vista general de la ciudad de Denia, villa de Xábea y lugar de Benitachell y Vergel y demas pueblos del estado marquesado de Denia, hecha por el señor don Balthasar Venero de Valera .... " de 1'any 1766. En aquest document, estudiat i publicat per A.Grau i J. Romero (2005), es fa la següent descripció de les muralles de Xábia: Muros y puertas. Se halla murada la villa, con sus torres a correspondientes distancias; con tres puertas llamadas de San Vizente, San] ayme y del Mar, las que se cierran todas las noches a las diez oras y se abren al amanezer por un portero que tiene nombrado la villa; y se le paga por los vezinos un real valenciano diario, con obligazión de habitar a toda hora de la noche a qualquier vezino que se le ofrezca salir o entrar, debiendo hazerlo precisamente por la puerta de San Vizente que esta a la parte de poniente, opuesta a la del Mar...".

Fonts cartográfiques 

Tampoc són abundants ni massa clares les fonrs carrográfiques en les quals apareix representada la vila emmurallada de Xábia, El plánol més antic ara conegut, prové de 1'Arxiu dels Medinaceli, senyors de Xábia, En aquest croquis la vila va ser representada molt esquernáticarnenr: amb cinc torres, dos de les quals tenien un canó cadascuna. També va ser representada 1'església de Sant Bertomeu amb dos alimares -torxes amb les que feien senyals de foc- situades a la torre del campanar, des d'on farien senyals i es comunicarien amb les fortificacions del litoral. Pero el plánol més detallat correspon al mapa de la vila de Xábia realitzat per F.Coello, coronel de l'exercit, que va alear cap a 1'any 1859 un croquis del nucli urbá de Xábia. Hi representa novarnent les cinc torres -ara sempre de planta circular-, totes situades als secrors sud i est de la tanca, quatre de les quals servien per flaquejar les tres portes principals esmentades més amunt, exceptuant una torre situada entre el portal de Clot i la porta de la Mar. Aquesta torre va ser posteriorment urilitzada com paret del fons del trinquet de pilota, perdurant fins a principis dels anys seixanta del segle passat i convertinr-se així en el darrer elernenr de la muralla que fou enderrocat.

Les obres realitzades a les rondes han mostrar en alguns sectors les restes dels basaments de la muralla. En la major part dels casos només es tractava d'indicis o restes molt alterades per les obres de pavimentació i les nombroses intervencions -conduccions d'aigua, sanejarnents, etc. - que durant el segle XX 1'havien afectat. Aixó s'apreciava especialment a la ronda Sud, la ronda Colon i la placeta del Convent, vials sobre els quals les obres de demolició de la muralla al segle XIX i les posteriors obres d'infraesrrucrures del segle XX, havien fet desapareixer la major part de les restes del vell mur. Tampoc no es varen localitzar restes a la ronda Nord; tanmateix sembla que aquí I'absencia de les restes no era conseqüencia de la demolició decirnonónica ni de la seua destrucció per obres modernes. Probablement, en aquest sector de la ronda de vila, entre el portal de la Mar i l' eixida del carrer Sant J osep a l'avinguda Príncep d'Astúries, la muralla estaria formada pels murs posteriors de les cases, que a la base disposarien d'un talús o matamar de reforc; murs, que com ja hem explicat més amunt, formarien la tanca del sector nord del primitiu recinte medieval.

Tram millor conservat 

El tram de muralla millor conservat se situa a l'avinguda Príncep d'Asrúries, entre els carrers Sant ]osep i el carrer En Finestrat. Aquí, el mur conservava un segment rectilini amb un retranqueig al sector central, en total quasi 50 metres. Més amunt, entre els carrers Santa Llúcia i Tossal de Baix, va ser descobert un tram de mur de característiques ben singulars. Es tracta del basament d'una mena d'avantmur o barbacana d'uns 34 metres de longitud, amb tres contraforts atalussats de planta trapezordal. El mur d'aquesta barbacana només té uns 40/45 cm. de gruix, mentre que l'anterior segment té una gruixa que arriba en algun punt als 120 cm.

Ha estat en aquest sector de la ronda (avinguda Príncep d'Astúries) on hem obtingut una informació arqueológica més amplia sobre les muralles. Així, el seguiment de les obres i la realització de sondeigs arqueológics ens ha aportat dades sobre les característiques constructives d'aquests murs pero també sobre la seua datació. Al tram superior, singularitzat pels seus tres conrraforrs, hem trobat algunes cerárniques adossades sobre els paraments exteriors que ens remeten al darrer quart del segles XIX, data de demolició de les muralles. A la banda interior dels paraments, els sondeigs quasi no han oferit materials; només un dels fragments de cerámica recuperats, amb decoració de reflex metál-Iic de Manises ens permet datar la barbacana a partir de les darreres decades del segle XVIII. Alllarg tram de baix un dels sondeigs realitzats sobre els pararnents interiors ens ha aportat un fragment cerarnic, també de terrissa de reflex metál-Iic de Manises/Paterna, datable a finals del segle XV o primeries de XVI.

A mena de conclusió podem dir que gracies a les dades recollides hem obtingut un bon nombre d'informacions sobre els detalls i les característiques constructives de les muralles de Xábia. Ara sabem que n'hi hagueren almenys tres fases constructives entre els segles XIV i principis del XIX; rarnbé hem vist que, llevat del tram comprés entre la porta del Mar i el carrer Sant ]osep, la paret de la muralla mantenia una separació d'enrre 2 i 2,50 metres amb les cases de la vila formant un estret carreró i que la porta principal, el portal de la Ferreria, estava situat al final del carrer Major, al tram conegut com carrer Ambellons.

Medieval feudal: primers temps de la conquesta feudal

ELS PRIMERS TEMPS DE LA CONQUESTA FEUDAL A XÀBIA. 

L’EVIDÈNCIA ARQUEOLÒGICA 

 

Joaquim Bolufer Marqués, Museu Arqueològic i Etnogràfic Soler Blasco

Resum:

L'actual territori de Xàbia fou conquistat coetàniament a l’ocupació de la ciutat de Daniya esdevinguda entre maig/juny de l’any 1244. Tanmateix, els primers documents escrits que ens parlen de l’actual vila de Xàbia són del regnat de Jaume II, net del conqueridor, datats entre novembre de 1304 i maig de 1308. En aquests documents s’esmenta una fortalesa bastida pels «xabiencs», ben probablement el cortigium conegut per altres documents posteriors, que comprenia una torre —la torre de l’església— i la torre i les cases d’En Joan Cairat, totes dues delimitades per una tanca de tàpia i una vall amb avant-mur. Els testimonis arqueològics d’aquells primers temps de colonització feudal a Xàbia són minsos; tanmateix, el Museu de Xàbia ha anat recollit i documentant des de fa quasi trenta anys alguns materials —bàsicament ceràmiques— d’aquelles primeres dècades d’ocupació dels nous pobladors cristians. Dos són els jaciments que han aportat materials: la vila de Xàbia i la torre de les Capçades. En aquesta comunicació presentarem totes les evidències arqueològiques d’aquests moments, emmarcant-les dins el seu context històric.

Paraules clau: Arqueologia, Conquesta feudal, Segle XIII, Importacions catalanes, Xàbia, País Valencià.

1. Introducció

L'actual territori de Xàbia fou conquistat coetàniament a l’ocupació de la ciutat de Daniya esdevinguda a juny de l’any 1244 per obra del cavaller Pere Eiximén d’En Carroç, lloctinent del conqueridor. Les primeres notícies conegudes sobre aquest territori són quatre documents recollits a les Efemèrides de G. Cruanyes (1986), que segons aqueix erudit, es trobaven a l’Arxiu Municipal de Xàbia i feien referència a aquesta vila. Tanmateix, aquests documents, emesos per Jaume I entre el 9 de maig de 1245 i el 6 de juny de 12732 , fan referència en realitat a Dénia i el seu terme, dins el qual es situava Xàbia. No sabem perquè, G. Cruanyes tergiversa les cites d’aquests documents situant-los a l’Arxiu Municipal de Xàbia, quan en realitat formen part de l’Arxiu Municipal de Dénia i l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En tot cas, allò que indica la documentació és la necessitat que el monarca té de repoblar les noves terres conquistades, i per això concedeix privilegis i ofereix terres, cases i tallers, no només als cristians, sinó també a musulmans i jueus: “...donandi et dividendi ac stabiliendi pro nobis, quibuslibet christianis, iudeis et sarracenis, at utilitatem nostram, domos et operatoria et plateas et alias terras, que et quas in Deniea et in Calpe et in terminis suis inveneris ad donandum...”3 . A hores d’ara, el document més antic en el qual s’esmenta el terme de Xàbia és de l’any 1264. En aquest document conservat a l’Arxiu del Regne de València, Jaume I fa donació a En Galceran de Cruanyes d’una .... “he reditate, turris et alcharea quondam vocatam Benimadroch site termini Xabee in castri Denia”. El Benimadroc és, a hores d’ara, el nom d’una partida situada a l’àrea central de la Vall de Xàbia, entre la Barranquera al sud, el Montgó al nord, la Vall a ponent i els Tossals a llevant. Tanmateix, les primeres referències concretes que ens parlen sobre l’actual nucli urbà de Xàbia són de temps de Jaume II. Es tracta d’una sèrie de documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, publicats per R. Chabás al primer número d’ El Archivo, datats entre novembre de 1304 i maig de 1308. En aquesta sèrie de documents, Jaume II commina als habitadors de Xàbia, en un primer moment, perquè enderroquen la fortalesa començada, i poc després perquè l’acaben. Aqueixa fortalesa, ben probablement el cortigium5 conegut per altres documents posteriors, comprenia una torre —la torre de l’església— i la torre i les cases d’En Joan Cairat, totes dues delimitades per una tanca de tàpia i una vall amb avant-mur. Aquest recinte fortificat —el cortigium ja esmentat— estaria dins un recinte més ampli emmarcat per un mur que definiria la primitiva vila de Xàbia, un espai urbà de només unes 4,3 ha (bolufer, 2004).

2. Arqueologia dels primers temps feudals a la vila de Xàbia 

Els vint-i-set anys de treballs i estudis arqueològics fets a la vila de Xàbia, a penes si ens han aportat dades sobre els primers pobladors d’època jaumina. Més abundants són els materials i les estructures que podem situar a partir del segle xiv, alguns recollits per J.B. Soler i els seus col·laboradors abans de l’any 1985 en diverses obres fetes a la vila —sense que sapiam el lloc concret de les troballes (roig, 1987)— i d’altres procedents de les excavacions arqueològiques fetes d’ençà de l’any 1990. De les trenta-cinc intervencions realitzades des dels anys noranta fins ara, només les excavacions fetes a la plaça de l’Església l’any 2006 han aportat materials, i almenys una estructura, que podem situar en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xiii. També unes escasses troballes aïllades han aportat evidències d’aquests moments: un diner de Jaume I aparegut durant les obres d’urbanització de la plaça de l’Església, i potser alguns fragments de ceràmica amb decoració en verd i negre sobre fons estannífer de procedència catalana recuperades al carrer d’Avall i al portal del Clot. L’excavació de la plaça de l’Església —el gran espai obert i central del nucli històric de Xàbia— s’emmarcava dins el projecte de seguiment arqueològic de les obres de reurbanització i pavimentació realitzades entre 2006 i 2008. En aquest espai es varen fer tres cales rectangulars situades d’oest a est: les dos primeres afectaren bàsicament al fossar medieval (segles xiv-xv), mentre que la cala III, de 10 x 4 m. i una orientació est-oest, se situava a l’extrem llevantí de la plaça. Aquí però, hi aparegueren només dues estructures de rellevància: 

1. La fossa o fornal UE 3011, de forma cilíndrica, excavada al sòl natural de gleva, de 70 cm. d’altura i 108 cm. de diàmetre, que interpretem com la fossa de fundició d’una de les campanes de l’església de Sant Bertomeu7. 

2. La UE 3009, una gran sitja de secció cònica excavada al sòl natural de gleva, que havia estat afectada per les antigues obres d’anivellament realitzades a la plaça i per les obres de pavimentació, per la qual cosa havia perdut part de l’altura original, conservant uns 105 cm. d’alçada màxima. La base era plana, de forma circular, i amb un diàmetre màxim de 220 cm. L’interior de la sitja el formava un potent reompliment (UE 3004) que amortitzava l’estructura i que podem interpretar com un abocador format per terres margoses, de coloració grisenca, que contenien alguns còdols de tap i un conjunt de materials arqueològics.

3. El material arqueològic de la sitja de la plaça de l’Església 

El registre arqueològic recuperat a l’interior de la sitja estava format bàsicament per ceràmiques, però també per algunes peces metàl·liques de ferro i coure, os, un fragment de vidre i restes de fauna. El conjunt de les ceràmiques està compost per dos grups; un de més reduït, amb materials de filiació andalusina, i un altre més nombrós amb ceràmiques dutes pels nous colons feudals. Les ceràmiques tardo-andalusines, molt fragmentades, presenten un repertori dominat per les gerretes/gerrotets i els cànters, mentre que els altres tipus estan representats per només una peça: safa, cresol de peu alt, setrill/redoma, olla, cassola i tapadora. Són poques les peces amb coberta esmaltada: un repeu de safa decorat amb estampilles sota coberta d’esmalt verd oliva, un fragment de peu de cresol cobert amb esmalt turquesa, un fragment d’una forma tancada, probablement una redoma, amb esmalt exterior verd oliva i els fragments de paret d’una olla amb esmalt interior melat. La resta del material decorat mostra una senzilla decoració pintada en òxid de manganés a base de línies o traços. Les ceràmiques i els materials metàl·lics de cronologia feudal, formen el conjunt més interessant. Algunes de les peces d’aquest reompliment (UE 3004), ens permeten situar el conjunt en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xiii, amb una notable presència de materials importats procedents del Principat de Catalunya, i un registre similar a d’altres conjunts del País Valencià de cronologies semblats, com és ara el cas dels materials procedents de les excavacions del castell d’Ambra (azuar i altres, 1999), situat al nord-oest de la Marina Alta.

4. La torre de les Capçades 

Aquest jaciment, ara profundament alterat per una moderna urbanització, se situa a uns 2500 metres al sud/sud-est de la vila de Xàbia, sobre la vessant nord de la carena dels Tossalets, serralada que defineix pel sud el Pla de Xàbia. S’hi han realitzat dues campanyes d’excavació (1986 i 1991) centrades en les restes d’una torre de planta rectangular d’època andalusina i altres estructures d’habitació adossades al basament de l’esmentada torre. Aquest assentament, ocupat durant els segles xii i les primeres dècades del xiii, va tornar a ser ocupat després de la conquesta feudal durant uns pocs anys (bolufer,1987 i garcía i altres, 1994). D’aqueix efímer assentament cristià, provenen uns pocs materials recuperats en les dues campanyes d’excavació adés esmentades però sobre tot del reompliment d’una sitja, situada uns 200 metres a l’est de la torre, que va ser localitzada casualment el mes d’abril del 2002 en ser seccionada per una pala mecànica. Aquesta estructura, de la qual es conservaven les 2/3 part, estava excavada sobre la roca margosa, presentant una forma aproximadament piriforme de 190 cm d’altura màxima, amb una base circular més o menys plana de 210 cm de diàmetre i parets corbades que a l’extrem superior definien una boca circular d’uns 115 cm de diàmetre, tot i que originàriament seria més petita. La sitja, estava reblida amb còdols i argila, i en menor mesura per diversos materials arqueològics: fragments de teules, algunes amb restes de pintura marró o blanca de calç, ceràmiques comunes sense envernissar (gerres, cànters, llibrells, cassoles, olles, etc) i uns pocs fragments de ceràmiques amb vernissos melats i verds. També s’hi van recuperar unes escasses restes de fauna.

5. Descripció del material arqueològic de cronologia feudal 

5.1 Ceràmica de taula 

Servidores 

Una única peça correspon a aquests tipus. Es tracta d’un fragment de vora i quatre fragments de cos, segurament de la mateixa peça d’una safa de parets rectes exvasades i vora recta arrodonida (Es-III-01; Làmina I i Làmina III). L’interior, cobert amb esmalt blanc estannífer —amb gotes que regallen per la paret exterior- presenta una decoració en negre i verd, que forma una banda horitzontal a la part superior de la safa, amb dues línies gruixudes en verd emmarcades per línies més fines en negre— una a la part superior i dues a la inferior- entre les quals es desenrotllen una sèrie de motius espirals en negre. A la resta dels fragments, que correspondrien a la paret/solera de la safa, es conserven motius en negre a base de línies paral·leles, espirals i un motiu reticulat definit per una línia corba, que potser correspondria a un motiu figurat: un peix (Beltran 2007, p 146). La safa de Xàbia té clars paral·lels amb altres peces de producció catalana -ben segurament barcelonina- publicades per J. Beltran (2007), trobades a Marsella i Arles (Provença), Barcelona i àdhuc Acre (Israel). La cronologia d’aquestes peces es situen a principis del segle xiii, nogensmenys, una safa trobada a Marsella, d’idèntica forma i decoració que la peça xabienca, mostra una datació de la segona meitat del xiii. També entre les peces del taller de pisa arcaica del carrer d’Avinyó de Barcelona (serra, 2016) trobem motius decoratius a base d’espirals, en aquest cas, no s’ha trobat cap peça que combine el verd i el manganés.

Pots / Albarels 

Aquest tipus està representat amb un únic exemplar fragmentat i ara restaurat. Correspon a una peça de forma cilíndrica i parets rectes, de coll curt i recte separat del cos per una motllura doble, i vora curta exvasada, quasi horitzontal, amb base plana i repeu anular. Un esmalt verd turquesa cobreix l’interior i exterior de la peça, quedant només en reserva l’interior extern del repeu. La pasta és de color roig viu, amb punts de color blanquinós (Es-III-03; Làmina I i Làmina III).El pot o albarel és una forma no coneguda en els conjunts d’època andalusina. Apareix per primera vegada en època feudal, tot i que sembla que les peces més antigues trobades al País Valencià se situen en la primera meitat del segle xiv (coll, 2009). Això vol dir que el “pot” recuperat a la plaça de l’Església és possiblement el més antic documentat fins ara al territori valencià. Peces similars han aparegut al conjunt del carrer Avinyó (serra, 2016), si més no pel que fa a la forma, car en tractar-se de peces de rebuig només un dels pots havia estat vidriat amb una coberta estannífera.

Cresols 

Estan representats per dos tipus: el cresol de pessic i cassoleta oberta, i el cresol de peu alt. Ambdues formes provenen de la tradició ceràmica tardo-andalusina, de fet, un fragment de cresol de peu alt procedent de la sitja (Es-III-74), amb esmalt turquesa, l’hem considerat com una peça andalusina, possiblement procedent dels tallers de Daniya. Els cresols de cronologia feudal presenten un esmalt melat que cobreix només l’interior de la cassoleta (Es-III-04; Làmina III) , en el primer cas, i totalment la columneta en el de peu alt (Es-III-14; Làmina I). Seguint martí i altres (2007), el tipus més abundantment representat en aquests primers temps de colonització feudal és el cresol de peu alt, mentre que els cresols de cassoleta oberta només han estat constatats a les excavacions del castell d’Ambra (azuar i altres, 1999) i potser al castell de Carrícola, tot i que aquí són considerats de cronologia exclusivament andalusina (ruiz i altres, 2015). A Xàbia, però es coneix un altre cresol de cassoleta oberta, de característiques similars al de la plaça de l’Església, que va ser recuperat durant la construcció del Mercat Municipal a principis dels anys quaranta del segle passat per J. Segarra, 1985.

Safes 

També aquest tipus prové de la tradició ceràmica andalusina; ara, però, els anteriors esmalts de color verd oliva, blanc o turquesa han sigut substituïts per uns esmalts melats o verd fosc. Les peces recuperades a la plaça de l’Església, molt fragmentades, presenten un perfil de carena alta, amb paret curta vertical, recta o lleugerament corbada, amb el llavi engrossit de secció aproximadament triangular. No se’n conserva cap repeu. Les pastes són compactes i dures de tonalitat rajola, més o menys clara, de vegades grisenca, amb alguns punts petits blanquinosos i altres, molt escassos, de majors dimensions. Els fragments conservats només permeten conéixer el diàmetre de tres peces, que oscil·len entre els 30 i 31 cm. Totes tres safes de Xàbia pertanyerien al tipus 1 de martí i altres (2007). L’interior de les peces conserven un esmalt dens i lluent, de color melat fosc de tonalitat verdosa (ES.III.09), o verd fosc (ES.III.05; Làmina III, ES.III.06) que regalla per la paret exterior. De les Capçades prové un petit fragment de vora (C.SIV.02) amb esmalt verd fosc, també de paret curta vertical i llavi triangular, de pasta compacta de tonalitat rogenca/rosada amb alguns punts blancs i un fragment de solera i repeu anul·lar recuperat a la torre de les Capçades (Capçades 86. Neteja tall W/ capa 4) de pasta compacta de color marró de tonalitat rogenca, amb punts foscos i d’altres blanquinosos.

Safetes 

Les safetes o escudelles estan representades almenys per sis exemplars. Es tracta però, com el cas de les safes, de peces molt fragmentades que no mostren un perfil complet, amb quatre vores (ES.III-07; Làmina I i Làmina III, ES.III-08; Làmina I, ES.III-10; Làmina I, ES.III-11; Làmina I) i dos repeus (ES.III-12; Làmina I, ES.III-13). Hi trobem representats els tipus 1 i 3 de martí i altres (2007). Les safetes del tipus 1 (ES.III-07, ES.III-08) mostren un perfil idèntic a les safetes del mateix tipus, ara amb uns diàmetres a la vora de 18/17 cm. Les safetes del tipus 3 (ES.III-10, ES.III-11) es caracteritzen per un perfil semiesfèric arrematat a la vora per una petita ala lleugerament exvasada i llavi motllurat, amb uns diàmetres entre 16/15 cm. 

Pitxers 

Aquest tipus està representat per set exemplars molt fragmentats, identificats en sis casos per la base o repeu de les peces (ES.III-16, ES.III-17; Làmina I, ES.III-18; Làmina I, ES.III-19; Làmina I, ES.III-20, ES.III-21) i només en la peça ES.III-15 (Làmina I i Làmina III), per diversos fragments de cos, ansa i vora. Aquest tipus, es caracteritza per un marcat repeu anul·lar, amb cos globular i coll recte, lleugerament exvasat, amb bec vessador molt marcat i una robusta ansa dorsal de secció circular. martí, pascual i roca (2007) identifiquen dos variants en funció de la proporció entre cos i coll, que l’estat tan fragmentari de les peces de Xàbia, fa impossible destriar. Del jaciment de les Capçades provenen nou fragments de cos i un repeu (C.SIV.01), possiblement de la mateixa peça, de característiques similars a les peces de la plaça de l’Església. Aquest tipus presenta una coberta d’esmalt verd o melat que cobreix també l’interior del pitxer, generalment en una tonalitat més clara. És un esmalt dens, si més no en la superfície exterior de la peça, que només deixa en reserva -parcialment- la part exterior de la solera. Les pastes són dures i compactes de color gris i beix-rosat, amb alguns punts fins blanquinosos i més escassament alguna partícula blanquinosa més gruixuda.

5.2 Ceràmica de cuina. 

Pasta reduïda 

Cassola 

És un tipus escassament representat, tant a la vila com a Capçades. De la plaça de l’Església provenen diversos fragments d’una cassola (Es.III.27; Làmina II i III), de pasta grisa, negra sobre les superfícies exteriors, de paret recta, exvasada i vora engrossida de forma triangular, amb la base lleugerament còncava. Conserva l’arrancada d’una anseta o agafador que sobreïx de la vora. Té un diàmetre de 22/23 cm i una altura de 5,5 cm. No hem trobat paral·lels clars per aquest forma, que presenta però semblances amb el fragment de cassola del Tipus 1 / figura 4, de martí i altres (2007). De la sitja IV de Capçades són diversos fragments d’una cassola (C.SIV.08; Làm. II) de base plana, paret curta corbada de vora cap a dins i dues anses planes. És una peça de factura tosca, feta a torneta, de pasta dura, color marró-rogenc, molt alterada i renegrida per l’ús, amb nombrosos punts blanquinosos, d’altres més foscos, i fines partícules de mica. Sembla correspondre a una producció catalana similar al tipus 10cA (lópez i beltran, 2009).

Olla 

Hem pogut destriar almenys cinc olles, tot i que només quatre de les peces conservaven la vora. Pertany al tipus 3 de martí i altres (2007), diversos fragments d’una olleta de pasta grisa/ negra, de cocció reductora, amb cos de tendència ovoide de parets fines i vora exvasada penjant, amb un galze o motllura, d’on arranca una ansa de secció plana (Es.III.28). Els autors abans esmentats citen com a paral·lels algunes peces de Tarragona, tal volta com algunes de les olles recuperades en una excavació a la Rambla Vella de Tarragona publicades per J. M. Macias i altres (1997). D’altres autors (Ruiz i altres, 2015) plantegen un possible origen lleidatà. Del tipus 1 de Martí i altres (2007) serien els nombrosos fragments d’una olla de pasta grisa, quasi negra externament, de cocció reductora amb cos de forma ovoide, coll curt i vora recta girada cap a fora (Es.III.29, Làmina II i III). Sobre el muscle apareixen línies incises horitzontals, fetes amb un punxó de punta roma, que descriu línies paral·leles i d’altres ondulades. Sobre la part superior del muscle es conserva, parcialment, una marca de taller impresa, de forma circular o el·líptica, amb un motiu en relleu que sembla representar una estrela o una flor (?) amb els pètals de forma apuntada. Aquest tipus d’olla és el més freqüent d’aquest període al País Valencià i Catalunya. La tècnica, la forma i les decoracions ens indiquen clarament el seu origen català, amb peces similars aparegudes a diversos indrets de Catalunya, com ara Barcelona (lópez mullor i beltran, 2009). També segurament del tipus 1 és un fragment de vora (Es-III-96) d’una olla de pasta reduïda (negra), vora recta i girada cap a fora amb un diàmetre aproximat de 190 mm. D’una altra peça, de tipus indeterminat, es conserven diversos fragments de la paret i la base. Correspon a una peça de forma ovoide i base plana (Es.III.30), amb pasta de tonalitat marró fosca, amb abundant desgrassant de punts blanquinosos i punts fins de mica daurada, àdhuc algun gra gros de quars; pastes que novament ens remeten a les produccions de l’àrea de Barcelona (lópez mullor i beltran, 2009, p 500). A la sitja de la plaça de l’Església també s’hi arreplegaren nou petits fragments de cos de ceràmica de pasta reduïda (quasi negra), probablement olles (Es-III-98), i un fragment de cos d’una olla o cassola (Es-III-97) de pasta reduïda grisa, quasi negra, amb esmalt interior negre (melat socarrat?).

5.3 Ceràmica comuna. 

Pasta oxidant 

Cànter 

És la forma més representada del conjunt, tot i que l’enorme fragmentació de les peces fa ben difícil quantificar el nombre de cànters. De la plaça de l’Església provenen més de cent trenta fragments, entre els quals hem pogut destriar aproximadament, una trentena de peces, mentre que a les Capçades hem pogut destriar unes cinc peces entre el conjunt de fragments recuperats. En tots els casos es tracta de peces amb cos de forma globular, base plana, coll cilíndric i vora recta, lleugerament engrossida i en algun cas un poc exvasada, amb dues anses de secció circular amb solcs a l’exterior. La major part dels cànters presenten restes de decoració pintada en òxid de manganés a base de grups de tres línies o traços paral·lels. Les vores conservades presenten uns diàmetres que oscil·len entre els 12 i els 14 cm. Les pastes són els tots els casos clares, de cuita oxidant, amb colors que va de les tonalitats rogenques al beix. 

Cossiol 

Denominem cossiol a una forma de ceràmica comuna oberta, sense esmaltar, de forma troncocònica invertida, de tamany mitjà, amb base plana i paret recta exvasada arrematada per una vora d’ala, lleugerament alçada a l’exterior, que sobreïx a l’interior de la peça. Només coneixem un exemplar d’aquest tipus (Es-III-54) que a pesar d’estar fragmentat ofereix un perfil complet. Té un diàmetre a la vora de 22 cm, i 14 cm a la base, amb una altura de 15,5 cm. Té una pasta compacta, de color rogenc amb alguns punts blancs, externament de tonalitat beix. No coneixem a la bibliografia consultada cap forma similar, aquesta peça recorda als trespeus de cronologia almohade (azuar, 1989, p 276), ara però amb major altura i sense els peus que defineixen la forma andalusina.

Llibrell 

De llibrells només en coneixem una peça a la plaça de l’Església (Es.III.53) ; correspon a una vora d’ala engrossida horitzontal, de pasta oxidant, color marró clar, amb punts blancs, i superfície externa amb una engalba de tonalitat beix. De la sitja IV de Capçades provenen dos vores amb ala que penja lleugerament; el llibrell C.SIV.011, de 42 cm de diàmetre té una pasta color beix, de tonalitat rosada a l’interior, amb fines partícules fosques i d’altres, molt més escasses, blanques. L’altra peça, C.SIV.012, té 39 cm de diàmetre i pasta compacta de color beix-rosat, amb algunes partícules rogenques de xamota, i d’altres blanques. També de Capçades és un fragment de cos i base (C.SIV.013) d’un altre llibrell de pasta beis, compacta, amb partícules fosques i d’altres blanques. Aquesta forma, ben representada en aquests contextos (martí i altres, 2007), correspon a un tipus derivat de formes andalusines, uns recipients de tamany mitjà/gran, de forma troncocònica invertida, amb parets rectes i base plana. 

Orsa 

Aquesta tipus, de grandària i capacitat mitjana, seria destinat, seguint martí i altres (2007), no tant al transport, com a conservar i emmagatzemar aliments. A Xàbia només coneixem un fragment de vora curta, recta i lleugerament exvasada, amb cos de tendència globular, d’una peça que podria ser inclosa en aquest tipus, tot i que presenta unes dimensions reduïdes, de només 17 cm de diàmetres. Conserva decoració pintada amb tres línies horitzontals a la vora i grups de dos verticals al cos. La pasta és de color marró clar, compacta i d’aspecte granulós, amb punts blancs i d’altres foscos.

Caduf 

De la plaça de l’Església prové un fragment de caduf (Es-III-55; Làm.II) de forma de tendència cilíndrica i base apuntada, amb un solc a la part central per nugar la peça al mecanisme de la sénia. Aquest caduf manté les característiques de les peces de cronologia andalusina trobades a Xàbia, ara però les parets són més gruixudes i la pasta de color rogenc amb nombrosos punts blancs de calç, ben visibles, d’altres foscos més fins, amb les superfícies exteriors poc refinades de color beix. Els tallers de Barcelona (serra, 2016) també produïren cadufs similars, tot i que presenten pastes distintes.

Gerra o Alfàbia 

Aquesta forma està ben representada a la sitja de Capçades, on hem pogut destriar els fragments corresponents almenys cinc exemplars, dels quals només se’n conserva una vora (C. SIV.07) semblantment del tipus 2 de Barcelona (beltran, 2012). Mostra un coll curt i vora recta, lleugerament exvasada i engrossida, de pasta rogenca de tonalitat rosada, beix a l’exterior, compacta i dura, que presenta algun punt fi de color marró/negre i d’altres blancs. De la plaça de l’Església no en coneixem cap de gerra, tot i que possiblement algun dels fragment indeterminats de pasta oxidant correspondria a alguna una d’aquestes peces. Les gerres o alfàbies, són contenidors de capacitat mitjana, destinats al transport de mercaderies —oli i vi majoritàriament—, que van ser produïts almenys des del darrer quart del segle xiii a Paterna (martí i altres, 2007). 

5.4 Altres materials 

Junt amb les ceràmiques, les excavacions arqueològiques de la vila i la torre de les Capçades han aportat d’altres materials entre els quals destaquen algunes peces metàl·liques. De la sitja UE 3009 prové una sivella de coure daurat realitzada, seguint l’estudi de júlia beltran i lídia font, 2011 amb la “tècnica de l’amalgama de mercuri en calent”. La peça (Es. III.114) està formada per una placa rectangular, amb quatre reblons de cap semiesfèric, articulada amb una anella (aquí fragmentada) de forma semicircular amb cap rectangular de secció el·líptica; al mig de la placa presenta un medalló amb un lleó rampant, que conserva restes d’esmalt blau envoltant el lleó. Sivelles ben semblants a la peça de Xàbia, tant per la forma com per la decoració, han estat trobades en diversos indrets de Catalunya, com ara Barcelona, Puigcerdà, Santa Creu de Llagunes o L’Esquerda (Les Masies de Roda). Aquestes sivelles, possiblement de producció barcelonina, tenen unes datacions centrades en el segle xiii, tot i que en algun cas apareixen en contextos del xiv. En l’excavació de la torre de les Capçades hi aparegueren dos clauets o tatxes de coure de cap circular ample, amb bany d’or, amb la representació d’un escut escaquejat semblantment de la casa d’Urgell (5386 A; Làmina III). Una peça similar, ara però amb la representació d’una altre escut, va ser recuperada a l’excavació del castell de Carrícola (ruiz i altres, 2015), en contextos de la segona meitat del segle xiii. També de l’excavació de l’àrea de la torre prové un anell de bronze amb una pedra encastada de pasta vítria de color blau fosc (5385 A; Làmina III). Un anell idèntic forma part de la col·lecció museogràfica de Vallada (la Costera), procedent de la partida de Gaixna, on hi havia una alqueria en època feudal coneguda com Gaixneta.

LES NECRÒPOLIS ANDALUSINES DE XÀBIA

 Joaquim Bolufer Marqués 

 Mvsev Arqueològic i Etnogràfic Municipal Soler Blasco de Xàbia

Les primeres investigacions sobre l'arqueologia andalusina de Xàbia són relativament recents. L'any 1987 va ser presentada al II Congreso de Arqueologia Medieval una comunicació en la qual es recollien les dades obtingudes de la prospecció arqueològica dels termes municipals de Xàbia i el Poblenou de Benitatxell. Hi figuraven en aquest treball, junt amb les notícies dels jaciments coneguts fins a eixe moment (13 a Xàbia i 4 al Poblenou), les dades aportades per l'excavació realitzada pel Mvsev de Xàbia al jaciment de les Capsades (Xàbia, 1986), primera intervenció arqueològica desenrotllada en un jaciment andalusí d'aquest terme.

Els anys següents s'hi realitzaren d'altres excavacions als jaciments medievals andalusins de Lluca (Xàbia, 1987) i el Rodat (Xàbia, 1988). A partir de 1990 s'inicien les intervencions arqueològiques a la vila de Xàbia, excavacions que han aportat alguns materials -i potser alguna senzilla estructura- d'època andalusina. Els darrers anys, l'excavació de la cova de les Bruixes (Poblenou, 2000 i 2001) ha proporcionat interessants dades sobre un dels assentaments agropecuaris andalusins que formarien part de l'alqueria de l'Abiar. Tots aquests jaciments i quasibé la resta dels coneguts a Xàbia i el Poblenou, corresponen a explotacions agrícoles i ramaderes d'escassa entitat però ben nombroses; assentaments que presenten una especial concentració sobre les vessants sud-est i nord-oest de la vall de Xàbia.

A pesar d'aquest abundant poblament, no són moltes les notícies que posseïm sobre les necròpolis que acompanyaren aquests assentaments. Les profundes transformacions agrícoles i urbanístiques seran les responsables d'aquest desconeixement. Tanmateix, una de les necròpolis de Xàbia ha proporcionat dos documents epigràfics funeraris ben rellevants (més encara si considerem que és ben escassa l'epigrafia àrab al País Valencià, amb només 72 inscripcions conegudes al territori valencià segons l'estudi de C. Barceló, 1998). Les notícies i informacions que hem anat recollint ens permeten situar al terme de Xàbia quatre necròpolis, tres sobre la vessant nord dels Tossalets i un altra -amb dubtes- a les Cansalades, al sud-est del terme. Al Poblenou, a més d'algunes notícies incertes, coneixem només una necròpolis situada a l'Ascassar, de la qual encara se'n conservaven fins fa no molts anys, les restes d'alguns enterraments realitzats en fosses excavades en terra i cobertes amb lloses de pedra.

Necròpolis del Rebaldí

Aquesta necròpolis ens és coneguda per les referències de Sebastià Xolbi, qui fou pavorde de l'església de Sant Bertomeu de Xàbia durant la segona meitat del segle XVIIL El Rebaldí és una petita partida situada al sud del Pla, emmarcada a ponent pel barranc de la Sabatera, i pel camí de Cansalades a llevant. La necròpolis, formada per diverses fosses, va ser descoberta i destruïda-si més no, parcialment- en realitzar l'abancalament i altres transformacions agrícoles a la partida, ben segurament en una zona pròxima al camí de Cabanes. El pavorde escriu: " ...A la falda de un monte llamado Rebaldí, que dista de esta villa de Xabea un cuarto y medio de legua, hacia el Mediodia, se han descubierto este ano unas cuarenta fosas, cubiertas de losas, todas juntas, donde se hallaron todos los huesos de persona humana, en algunos aun las calaveras enteras, y pasa por tradición que allí existió un lugar con dicho nombre de Rabaldí, y que seria cuando los moros ocupaban estos Reinos; todas las fosas miraban hacia el Oriente."

A hores d'ara, no se'n conserven evidències d'aquest cementeri, tot i que dins la finca del Rebaldí coneixem diverses estructures d'època andalusina, com són ara dotze sitges de boca circular excavades a la roca, situades sobre la vessant nord-est, o un basament quadrangular de maçoneria, molt arrasat, situat al cim del tossal i que potser correspondria a algun tipus d'estructura de tipus defensiu o d'aguait.

Necròpolis de l'Atzúbia

Les notícies sobre aquesta possible necròpolis andalusina són encara més escasses. Corresponen a les referències orals recollides ja fa temps, que esmentaven l'aparició de diversos enterraments apareguts a la vora del camí Cabanes, que varen ser destruïts durant la construcció d'una bateria d'armament antiaeri bastida l'any 1937/38 per defensar el camp d'aviació del Pla. Tanmateix, uns pocs metres a ponent d'aquest indret, encara es conserven les restes d'una fossa, destruïda en gran part, que mostra una secció de forma trapezoïdal, amb la base més ampla que la boca, i una orientació nord-sud. La fossa, que no conserva cap tipus de coberta, està excavada sobre el sòl geològic de "tap".

En aquesta zona es conserven algunes estructures d'època andalusina (dues sitges i una basseta quadrangular excavades en la roca), així com altres restes d'una anterior assentament d'època romana. 

Necròpolis de Cap de Martí

Ben segurament, aquesta va ser la més important necròpolis andalusina del terme. Si més no, això fa suposar la presència d'almenys dues inscripcions funeràries; testimonis excepcionals dins l'arqueologia andalusina del nostre país. Aquesta necròpolis es troba dins l'àrea coneguda com la "colònia valenciana", primerenca urbanització situada a la partida de Cap de Martí, a l'extrem llevantí de la carena dels Tossalets, al sud-est del Pla. Ocupa una suau vessant d'uns 38 metres d'alçada sobre el nivell de la mar. En aquesta àrea, a hores d'ara urbanitzada en gran part, varen aparèixer a les darreries dels anys setanta, diversos enterraments en fossa descoberts durant la construcció d'un xalet. Justament, les informacions que tenim provenen d'uns dels treballadors que va participar en aquelles obres'. Les fosses descobertes -entre sis o vuit- eren de forma rectangular o trapezoïdal i estaven excavades en terra. Un dels enterraments, mostrava una estructura singular, sent cobert per una mena de volta de pedres a sota de la qual apareixia situat l'enterrament. En la mateixa zona, són diverses les notícies que esmenten l'aparició de "pouets de moro" un deis quals va poder ser excavat pel Mvsev municipal.

Justament, les dues inscripcions funeràries fragmentades d'aquesta necròpolis aparegueren de manera fortuïta quan es realitzaven uns treballs d'urbanització en la zona. Totes dues peces formaven part del reompliment de sengles sitges excavades a la roca - els pouets de moro, tantes voltes esmentats. 

La inscripció més antiga correspon a una placa de pedra arenisca de la qual només es conserva un fragment de forma triangular que correspon al cantó superior esquerre-. Seguint l'estudi de Carme Barceló (C.Barceló 1988 i 1998), la peça conserva quatre línies incompletes, amb lletres en relleu de tipus cúfic, que la mateixa autora tradueix com: [En el nom de Déu, el CIemen]t, el Misericordiós. / [Aquesta és la tombadebn...-] dibn / [...Va morir-lapiade's d'ell D]éu!-el diur- / [n del (?)... al mes de (rabi oyumadà) el pri]me-/ [r de l'any... i... i... cents].

La doctora Barceló, basant-se en les característiques epigràfiques i la seqüència textual de la inscripció, data la peça en les darreres dècades del segle X 0 primer decenni de l'Xl. 

L'altra inscripció correspon a una estela de forma rectangular, fragmentada (es conserven dos fragments, ara acoblats) de pedra arenisca blanquinosa. La inscripció va ser trobada cap a Tany 1959 durant la construcció d'un dels xalets de la Colònia Valenciana. La propietària de la casa. Hedy Egger de Lemmam, comprengué que es tractava d'una important troballa, per la qual cosa va instar els operaris perquè buscaren els fragments perduts, que finalment no aparegueren. Posteriorment, la peça va ser dipositada al Mvsev Municipal, on es conserva actualment. La inscripció, estudiada i publicada per C.Barceló (1987 i 1998), conserva deu línies incompletes en relleu, amb lletres d'estil cúfic simple: en el nom de Déu, el Cle[ment, el Misericordiós] / "Hòmens ! [la promesa de] / [Déu es veríldíca. Que no us extra[vie la vi-] / [da munda]nal, ni [us extravie, respecte de ] / [ Dé]u, el Seductor (Alcora, XXXV,5). Aques[ta és la tomba de... -| / r ibn Nasrun, [- \ Déu tinga pietat d'ell;- (?) ] / Va morir el diürn del dijo[us pri-] / mer dia de rayab [de l'any] / cinc i nor[anta / i cinc-cents...] (= 29 d'abril de Tany 1199 de C). 

Seguint C.Barceló, la data que figura en la inscripció és el 29 d'abril de 1199 (en una primera lectura, Barceló (1987) havia interpretat la data com del 29 de maig de 1199). Aquestes referències cronològiques ens permeten emmarcar l'ús de la necròpolis de Cap de Martí durant el segles Xl-Xll, amb dos cents anys d'ús. 

Necròpolis de Cansalades

L'existència d'aquesta possible necròpolis andalusina és coneguda per les informacions orals de la família Cardona Esteve. El jaciment es situa a la partida de les Cansalades, al sud del terme. Les notícies que disposem fan referència a la troballa de nombroses restes òssies aparegudes durant les transformacions agrícoles en una zona de suau pendent vers l'oest. 

Els llauradors interpretaven aquestes restes com un cementeri islàmic. Actualment, la zona ha estat en gran part alterada per les obres d'urbanització. No obstant, a les àrees encara no transformades no hem localitzat restes òssies ni d'altra mena. Tanmateix, en zones pròximes, dins la mateixa partida, sí que en coneixem restes d'almenys tres assentaments andalusins, en dos dels quals encara es conserven vàries sitges excavades a la roca.

BIBLIOGRAFIA

BARCELÓ TORRES, Carmen; 1987. "La làpida àrab del Museu de Xàbia". Xàèíga 2. Xàbia. 31-34. - 1988. "Una inscripció àrab de Xàbia". Xàbiga 4. Xàbia. 55-58 - 1998. 

La escritura àrabe en el País Valenciano. Inscripciones Monumentales. Àrea d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València. València. 

BOLUFER MARQUÉS, Joaquim; 1987."Aproximación poblamiento islàmico de los terminos municipales de Xàbia y Benitatxell (Marina Alta, Alicante)". 

Actas II Congreso de Arqueologia Medieval. Tom II. Madrid. 477-490. Relaciones Geogràficas, Topogràficas e Históricas del Reino de Valencià. 1998. Consell Valencià de Cultura.